dilluns, 30 de maig de 2016

Las revistas científicas hoy: muchos cambios e incertidumbres




En el mundo de las revistas impresas los investigadores preguntaban a los bibliotecarios relacionadas en cómo encontrar un artículo determinado. El mundo digital ha cambiado las reglas del juego de publicar y estamos entrando en un escenario del que sabemos poco más que es cambiante y que el cambio está más en su inicio que en su final.

En el contexto actual, las revistas ¿tienen sentido? Las revistas científicas son la solución que la comunidad científica ha encontrado a diferentes problemas: a estar al día de los conocimientos en un ámbito, a tener un registro público de las aportaciones de cada uno con respecto a la ciencia, a tener un archivo perpetuo de los conocimientos, a el aseguramiento de la calidad de la ciencia ... La fecha de nacimiento de las revistas científicas modernas fue el 1665, cuando aparecen el Journal des sçavans y las Philosophical Transactions de la Royal Society. Desde entonces, las revistas han evolucionado y se han consolidado, pero han seguido siendo, esencialmente, lo mismo.

El advenimiento de internet en los años 90 trajo muchas ideas sobre cómo se podía mejorar la comunicación científica en un entorno digital. Desde un punto de vista estrictamente lógico, la agrupación de artículos en un número (y diferentes números en volúmenes), deja de tener sentido, tampoco tiene sentido esperar tanto tiempo entre la escritura del artículo y su publicación, los artículos podrían incluir los comentarios o aportaciones de los lectores...

La verdad ha sido que de revistas hay más hoy que hace 25 años y que éstas siguen teniendo las mismas características. La alternativa racional de sustituir todas las revistas por una gran base de datos de artículos sólo se ha dado en la física con el repositorio arXiv. Paradójicamente, sin embargo, el buen funcionamiento de arXiv no ha supuesto la disminución del número de revistas de física.


El mundo de lo digital ha traído muchos cambios en las revistas (hay más concentración en pocas editoriales, el espectro de revistas leídas o hojeada por un investigador se ha ampliado, las revistas se compran por paquetes...), pero sigue habiendo revistas y las revistas siguen básicamente siendo 'como siempre'. Es probable que continúe habiéndolas durante los próximos años. ¿Porque? pues por qué no es fácil reemplazar las funciones de información, validación, registro y archivo que las revistas han cumplido (y siguen cumpliendo) de forma eficaz, aunque mejorable.

diumenge, 8 de maig de 2016

El paper de les biblioteques en una societat en trànsit


Pel que fa al saber, els coneixement i la cultura, els llocs comuns sobre l'evolució de la nostra societat sembla que apuntin cap a un món electrònic i virtual en el que tot serà possible, fàcil i gratuït. Aquesta imatge, alimentada per uns mitjans de comunicació acrítics, peca de superficial i respon a interessos comercials no massa fàcils de descobrir. El qualificatiu de 'neoludites' encunyat per definir els qui adverteixen dels riscos d'una sobrevaloració de la tecnologia en els afers culturals és un exemple de la batalla ideològica lliurada en aquest terreny.

La nostra societat, enfrontada a un canvi profund en la forma en que la informació i la cultura es difonen, no ha tingut encara temps per valorar convenientment quins elements de l'antic sistema basat en la cultura impresa val la pena salvaguardar. Mentrestant però, s'afirmen la prescindibilitat i l’obsolescència de velles organitzacions culturals com les biblioteques. Seran aquestes realment tant poc necessàries com alguns insinuen?

Jo crec que no. L'argumentació es basa en els reptes als que la societat actual haurà de fer front, en les necessitats que recauran en les persones i en les potencialitats de les biblioteques per donar recolzament a tot això.

Comencem, doncs, per examinar alguns dels problemes socials als que haurem de fer front:
  • ·         la pressió per l'actualització dels coneixements professionals tant pels empleats com pels sense feina, ja que la formació rebuda quedarà ràpidament obsoleta i la mobilitat laboral creixerà,
  • ·         la necessitat de gaudir de forma creativa d'un temps d'oci en augment derivat de les condicions materials de benestar, de l'atur estructural, i de l'augment de la mitjana de l'edat de vida,
  • ·         l'afebliment dels vincles familiars i d'integració social i cultural i de l'augment de la soledat i la marginació derivats d'una cultura més individualista, de l'augment de la immigració i de les diferències econòmiques,
  • ·         la sobreabundància d'informació d'entre la qual caldrà extreure la rellevant amb una inversió efectiva de temps i d'entre la qual caldrà saber localitzar la pertinent per aprofitar les oportunitats que es presenten.

Aquests no són tots els elements caracteritzadors de l'evolució social en els propers anys però són sens dubte tendències i caldrà fer-hi front. Les persones ens haurem de preparar per viure i sobreviure en un context nou que serà un context de renovació constant dels coneixements, de potenciament de les afeccions, de desintegració social i de consum d'informació. La capacitat per assolir estadis acceptables d'ocupació laboral i de benestar personal dependran de l'estimulació de noves aptituds individuals que caldrà fomentar i conrear.

Aquestes habilitats personals poden ser:
  • ·         la capacitat d'aprendre a aprendre com un instrument de mantenir-se i progressar en un mercat laboral canviant,
  • ·         la curiositat intel·lectual com a manera de gaudir de la vida de forma creativa i enriquidora,
  • ·         la valoració de la dimensió humana de la realitat material com a forma d’integració social i camí per retornar a la societat el que aquesta ha fet per a tu,
  • ·         el domini de la informació i la seva utilització crítica com habilitat essencial per sobreviure en un món en el que la informació serà un recurs i en el que la capacitat d’usar-la serà la garantia d’una societat democràtica.

Del foment d'aquestes habilitats i capacitats en pot dependre la felicitat de les persones i la capacitat social de progressar . Per tant, seran habilitats i capacitats que han de ser potenciades tant a títol individual com a nivell de la societat. L'autoaprenentatge, el creixement personal, l'enfortiment del teixit social i l'ús efectiu de la informació, però no necessiten només d'estímuls per a ser conreats, necessiten també de llavors. Aquestes llavors són la informació i les vivències que, en forma de coneixements, passen d'una persona a una altra a través dels documents.

Deixeu-me, arribats a aquest punt, que faci una definició poc canònica del què son (o han de ser) les biblioteques: 'llocs en els que es té accés a la informació conservada en documents prèviament seleccionats i organitzats de cara al seu ús per tal que la informació sigui reutilitzada de forma específica o de forma aleatòria i creadora'.

Les biblioteques no fan més que de receptacle de documents que contenen la informació prèviament enregistrada de la nostra societat per tal d'ajudar a la conservació, transmissió i difusió dels coneixements. Les biblioteques són, doncs, aquell requisit al que al·ludíem anteriorment. Són una eina horitzontal i no vertical. Bàsica però no essencial. Necessària però no suficient. I aquest és el seu valor, encara que no sigui més que aquest.

Les biblioteques no són la única institució que pot fer aportacions a aquelles necessitats personals i socials mencionades fa poc, ni tant sols és la més essencial, però si que és la institució que pot fer més per determinats segments de ciutadania. Uns elevats nivells personals d'independència econòmica i de benestar material minimitzen de forma important la necessitat d’obtenir aquells documents que poden caler per al creixement personal a través de les biblioteques. 

Però en la societat de la informació, les diferències socials es manifestaran en les desigualtats en l'accés a la informació. Nens i joves, mestresses de casa, jubilats, minories ètniques i socials, aturats o infraocupats són els grans clients potencials de les biblioteques. Són les persones que extrauran més beneficis de la seva existència. O, dit a l’inrevés, són els grans perjudicats per la inexistència de biblioteques o per l'existència de biblioteques inadequades. I, a nivell social, aquest és el gran valor de les biblioteques, encara que no sigui més que aquest.

[Reescrit (sense massa retocs) d'un text presentat al Congrés de Cultura d'Osona, ara fa 20 anys]





diumenge, 1 de maig de 2016

El valor material de la cultura




El Diccionari de la Llengua Catalana defineix ‘Cultura’ com el “conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l'estudi i de lectures, de viatges, d'experiència, etc.” Però cultura també significa el conreu dels coneixements i de les facultats de les persones. Conreu, en sentit figurat i aplicat a aquest cas, és l’acció de sotmetre a algú a certs treballs i cures per fer-lo fèrtil, perquè doni fruit, per obtenir-ne un profit més gran que en el cas d'un desenvolupament espontani de la natura. En la primera accepció, cultura té un significat passiu i estàtic; en la segona -que és la que ens interessa-, un sentit actiu i dinàmic.

Un dels problemes de la cultura -i molt especialment el de les biblioteques, els arxius o els museus- és justament que, en la nostra societat, l'absència de cultura no és percebuda com a problema. La cultura com a conjunt de coneixements encara rep alguna valoració social, però la cultura com a treballs per al desenvolupament humà és, si se'm permet una generalització tant terrible, totalment menystinguda. El nostre apropament a la cultura és més estètic que ètic; s'acosta més a l'admiració que a l'acció, aposta abans per l'èxtasi de gaudir-ne que per al treball d'obtenir-ne.

Potser ens seria convenient, per als que vivim de la cultura en alguna de les seves manifestacions, que sabéssim dessacralitzar-la, que li evidenciéssim les seves virtuts pràctiques, que li donéssim algun fonament material. La cultura és un producte del benestar material que ens ajuda a gaudir d'aquest i que ens permet, alhora i sobretot, a crear-ne de nou. Des d'aquest punt de vista, la cultura és perseguible amb finalitats purament egoistes i ja no altruistes.

Penso que la primera tasca a fer per part dels diferents sectors culturals, és la d'evidenciar els beneficis materials per a una societat determinada del conreu de la cultura. La crisi de l'estat del benestar (aquest al que hem de renunciar abans de gaudir-ne dels beneficis) es presenta com un conjunt d'ofertes insostenible pels recursos existents. Però no s'analitza prou, al meu parer, el paper que han jugat justament els serveis culturals oferts per l'estat del benestar per a que un país hagi assolit el nivell de riquesa que li va permetre crear-los i mantenir-los.

El valor donat per una societat a l'educació i a la cultura és determinant a l'hora d'assignar-hi recursos. Si procedim a l'anàlisi dels pressupostos que les administracions dediquen a ensenyament i cultura -o les empreses a recerca i desenvolupament- haurem de treure com a conseqüència que les prioritats van cap a una altra banda. Es cert que el nostre país, després dels nefastos anys de no inversió en infraestructura cultural, s'ha de dedicar a recuperar el temps perdut i a posar els totxos que no van ser col·locats al llarg dels 40 anys de franquisme.

Malgrat aquest fet determinant, per bé que circumstancial, les inversions en cultura i sobretot en cultura de base en el darrer segle de la nostra història han estat més aviat escasses. Es curiós que això passi a un país com Catalunya, la riquesa del qual, pel fet de no comptar amb grans recursos naturals, no pot ser sinó atribuïble als efectes de la 'cultura' entesa aquesta en un sentit ampli. Catalunya és una mostra d'un país que basa el seu nivell de riquesa i benestar en intangibles: en la forma de treure fruit d'unes condicions no massa favorables, en l'organització dels recursos disponibles, en un teixit social  espès i sense masses fissures, en la innovació... Tots aquests són elements que la cultura pot contribuir a crear o a reforçar.

Com he dit anteriorment, la primera tasca en aquest àmbit seria evidenciar aquells elements d'una bona infraestructura cultural en general i bibliotecària en particular que contribueixen de forma directa a la creació de riquesa, que ajuden a que no es produeixin fractures socials o ètniques, o que fomenten el desenvolupament de les habilitats i capacitats humanes que consoliden el benestar personal .

Per demés, vivim un moment difícil per als organismes culturals. Un moment en el que la societat a través de l'administració pública o de l'empresa privada no sostindrà aquelles organitzacions que no siguin capaces de posar en evidència els retorns de la inversió feta, que no puguin mostrar que afegeixen valor al diner esmerçat. 


Una segona tasca seria mostrar què ofereixen (i què poden oferir) les biblioteques a la societat que les fianci. Arxius, biblioteques i museus han confiat massa en que la seva necessitat era assumida per tothom. Han cregut massa en l'autoevidència dels beneficis que comportaven per a la ciutadania. Han menysvalorat la importància que té vendre's com a institució valuosa per a la societat servida.

[Reescrit (sense massa retocs) d'un text presentat al Congrés de Cultura d'Osona, ara fa 20 anys]