diumenge, 26 de juliol de 2015

La importància de tenir un model, pensaments a propòsit de la jubilació de Jordi Permanyer



A propòsit de la jubilació de la Núria Ventura, escrivia aquí que fa uns anys les biblioteques no eren un equipament desitjat pels municipis i que ara sí que ho és. Avui les biblioteques són vistes pels municipis com un equipament de molta projecció social, modern i desitjable i això ha estat així per haver-les sabut fer ben fetes quan se’n van poder fer.

Des de molt diferents sectors la trajectòria de les biblioteques públiques i universitàries catalanes  es considera un cas d’èxit, però s’han fet poques reflexions sobre les claus d’aquest èxit. Al meu parer una de les causes són els molts esforços que es van dedicar els anys 80 i a principis dels 90 a estudiar les tendències més innovadores en matèria de biblioteques que hi havia a nivell internacional i a construir un model que les integrés de forma possibilista en la realitat social catalana de finals del S. XX.

Pel que fa a les biblioteques públiques,  la construcció d’un model es va iniciar al servei de biblioteques de la Generalitat, i els primers passos –amb Dolors Lamarca al front- van suposar un revulsiu important (modernització d’edificis, ambició en els objectius i voluntat de crear un servei homogeni per a tota Catalunya). La seva lamentable destitució va inaugurar una etapa que encara dura de poques idees al Departament de Cultura pel que fa a biblioteques.

Per a les biblioteques municipals probablement va ser una sort que la Diputació de Barcelona (PSC) disputés aferrissadament espai polític a la Generalitat (CiU). La seva Central de biblioteques populars (en moltes coses hereva de la xarxa de populars de la Generalitat republicana) va tenir a mitjans dels anys 80 en Nuria Ventura i en Jordi Permanyer els professionals ambiciosos i moderns que van saber crear un model de biblioteques públiques que va sintonitzar amb les necessitats de la societat catalana de llavors.

El model de biblioteca pública del que avui disfrutem (i que s’alaba com a exitós) es configura calladament a la 2a meitat dels 80 i inicis dels 90 i, un cop certificada la seva adequació, pot expandir-se (això es fa sota la direcció d’Assumpta Bailac) fins als nivells excel·lents de servei dels que avui ens felicitem.

Sens dubte en l’èxit hi intervenen les decisions dels nostres besavis de la Mancomunitat, i va ser molt important la flama mantinguda per les nostres avies durant el franquisme, però va ser la feina callada de la generació dels que avui s’estan jubilant la que va crear les realitats d’avui.

L’èxit d’avui no era previsible fa 30 anys ni hi havia cap motiu objectiu que ho fes inexorable. A banda de feina, ha estat possible perquè en el seu moment es va saber crear un model nou de biblioteca, un model alhora possible (donades les limitacions del l’entorn), necessari (que satisfeia coses que la societat demanava) i modern (és a dir, en conjunció amb les tendències modernes a nivell internacional).

No sempre cal fer models nous dels equipaments culturals; cal en moments de renovació i de canvi. No sempre són fàcils de fer; amb la sagacitat, habilitat i tenacitat no n’hi ha prou, la sort històrica pot ser qui marqui la diferència entre l´èxit i el fracàs. Un model no té perquè ser exitós només per ser nou i necessari; ha de ser encertat, sòlid i reproduïble.
Una llàstima, doncs, que entre el Col·legi i la Generalitat no hagin trobat un moment per fer un homenatge als que van saber crear un model dels rèdits dels quals vivim.


Una mica al marge però a propòsit de models. El model que he declarat exitós no estarà en els seus moments finals? La societat catalana ha canviat i (per sort) demana més: uns serveis bibliotecaris municipals que actuïn de forma coordinada a nivell de país, un pas endavant en l’adopció de serveis i documents digitals i una coordinació més gran entre les institucions públiques culturals.

P.d. La foto no és excel·lent, però és feta meva: en Jordi al darrer FESABID.


diumenge, 19 de juliol de 2015

Les biblioteques escolars: el canvi vindrà de la forma d’aprendre






La Fundació Jaume Bofill vol “afavorir el coneixement crític de la nostra societat per contribuir a la seva transformació fins assolir una societat més justa on les desigualtats hagin estat eradicades”. La Fundació Bofill fa una feina exemplar que cal seguit de prop, especialment pel que fa a temes educatius.

El seu director –Ismael Palacín- és d’aquelles persones a les que m’agradaria assemblar-me quan sigui gran: intel·ligent, ben preparat, devot d’una bona causa i d’un bon humor impertorbable. Un candidat ideal, doncs, per acompanyar el Glop de cervesa d’abans de l’estiu.

Ismael Palacín no va parlar gaire de les biblioteques, va parlar sobretot de l’escola i de l’aprenentatge. Jo crec que té lògica. Les biblioteques som sempre instruments d’alguna cosa. Per entendre les biblioteques has d’entendre “la cosa”. En aquest cas, si “la cosa” és l’ensenyament o l’escola, la pregunta és, calen biblioteques escolars?

La resposta és que no. No calen biblioteques escolars si l’ensenyament és totalment regulat i l’escola no es preocupa de gaire més que de ‘seguir’ els llibres de text (un 70% del professorat declara que els únics llibres que els calen són els de text, segons informà Teresa Mañà). La biblioteca escolar és, per a l’escola catalana actual (estem generalitzant), una eina estranya, un element contracultural. És un oasi de llibertat en un espai educatiu totalment reglat, és pe tant, un ens estrany que no pot créixer ni desenvolupar-se (i justament aquests ha estat el cas de les biblioteques escolar: institucions quasi inexistents, per innecessàries, en el sistema educatiu català actual).

Visió pessimista? No. Perquè? Doncs per què l’aprenentatge en els propers anys canviarà (ha de canviar). La docència estarà menys enfocada al control i perdrà pes respecte l'aprenentatge. Ensenyar serà crear aprenentatge, I, en quines circumstàncies s’aprèn? Els avanços en les ciències cognitives donen respostes noves i ens diuen que el que genera aprenentatge profund és el que es fa en grup, el que va associat a una càrrega emocional, el que comporta esforç, el que suposa un repte, el que respon a les inclinacions personals...

L’accent fins ara ha estat posat en el “què aprens”, i cada vegada més es desplaçarà cap a on aprens, com aprens, amb qui ho fas, quan i per què. En aquest context l’escola pot passar a ser una plataforma d'iniciatives i dispositius i el mestre un proveïdor d'itineraris de continguts, un expert en processos d'aprenentatge. En un context així, l’escola ha de tenir biblioteca ja que la biblioteca no seria un element ‘contra natura’ de l’escola sinó una part essencial. L’escola serà tota ella una gran biblioteca.

Aquesta va ser la principal cosa que vaig aprendre de la xerrada de l’Ismael. No pas la única.

Un argument més a favor de la biblioteca és el paper d’eficiència escolar que pot tenir, ja que l’educació personalitzada no es pot fer en base a mes professorat, i, llavors, només es pot fer a través de coses que poden passar a les biblioteques.

La darrera sobre els bibliotecaris. Palacín va afirmar que enveja el nostre sector, el seu dinamisme, la capacitat de reinvenció i la consciencia oberta dels bibliotecaris. Els assistents i vèiem de forma menys optimista, però les mirades exteriors valen. Per Palacín, els canvis profunds -la innovació- no poden provenir ni del nivell micro (individual), ni del nivell macro (l’administració); ve del nivell ‘mezzo’, del nivell professional, de l’espai que “no viu emborratxat pel poder ni esclavitzat pel dia a dia”

Algunes aportacions del debat que em van sembrar d’interès
  • La gent aprèn al marge de l'escola / Daniel Cassany
  • Les biblioteques han tingut la pressió de la ciutadania que les ha forçat a canviar, el canvi no ha estat un canvi reflexionat / Glòria Pérez
  • El model d'èxit d'escola és Finlandia, però a Finlàndia no hi ha b escolar sinó una política de col·laboració entre biblioteca publica i escola.
  • Les biblioteques han de ser un lloc on es desenvolupi una actitud a favor de l'aprenentatge / I. Palacín
  • Avui l’escola iguala, i quant surts de l’escola, la societat desiguala. La biblioteca és un igualador social
  • En el futur caldrà acreditar competències informacionals i ho haurà de fer algú. Aquest algú pot ser la biblioteca.



diumenge, 5 de juliol de 2015

La inevitable inutilidad de lo invisible



La CRUE acaba de publicar “La Universidad Española en cifras
2013-2014”, informe que firman Juan Hernández Armenteros y José Antonio Pérez García. La publicación una síntesis ofrece de datos del sistema universitario español expresados en indicadores agrupados en los capítulos siguientes:
1.    Demanda de enseñanza universitaria
2.    Precios, becas y ayudas al estudio universitario
3.    Oferta de enseñanzas universitarias
4.    Recursos [financieros] del sistema universitario
5.    Resultados (docentes y en investigación)

Supongo que en una publicación de este tipi es inevitable que no esté todo lo que uno esperaría encontrar, pero no deja de sorprenderme la ausencia total de indicadores referentes a biblioteca.

Las bibliotecas están incrementando su invisibilidad de forma peligrosa. Los edificios son usados igual o más que nunca, pero ya no por los profesores y éstos usan la información que contratan y organizan las bibliotecas, pero les fluye de ‘internet’ sin que perciban que la biblioteca es el intermediario.

El informe da datos de producción, no de recursos, y esta es la tendencia. La fortaleza consolidada de las bibliotecas se basó en los pasivos (metros cuadrados y libros), y, en los últimos años, los intereses de los gestores de la enseñanza y de la sociedad se han desplazado hacia los beneficios producidos por estos recursos.

Nuestro colegas norte-americanos hace algunos años que están orientando los esfuerzos de su asociación profesional a mostrar el valor dela bibliotecas y la asociación europea LIBER acaba de decidir crear un grupo de trabajo dedicado a métricas.

A medida que el libro impreso deje de estar teñido del valor romántico que le conferimos en el pasado, la biblioteca decaerá también en valor a no ser que sepamos mostrar lo que esta aporta a la universidad.


No sé si es lamentable, pero sí que es inevitable que lo invisible acabe percibido como inútil.