Les biblioteques com a cas d`èxit: què ens ha portat fins aquí?

El 1985, ara fa 30 anys, la Carme Mayol obria les Primeres Jornades de l'Associació de Bibliotecaris de Catalunya amb una descripció molt completa de la situació bibliotecària a Catalunya i concloïa que aquesta presentava greus deficiències. Res és casual aquí, no ho és que les jornades fossin les primeres, ni que es fessin deu anys més tard de la mort del dictador, ni que el panorama que es podia presentar fos poc engrescador. Hi havia pocs elements que permetessin apostar per una millora radical. Arreu del món (i també a Catalunya) les biblioteques, que havien basat la seva utilitat social en la organització i conservació de documents, viuen la crisi de ser considerades prescindibles i passen a ser valorades per la capacitat de generar serveis al voltant de la lectura i la informació. La restauració de les biblioteques creades pel noucentisme era, doncs, un programa poc atractiu als ulls dels polítics i administradors. Hi havia molts dèficits per cobrir i les biblioteques no van ser una prioritat.

Hi havia pocs elements que fessin preveure que, passats trenta anys, les biblioteques fossin citades com a casos d’èxit en la gestió pública. Certament,  en aquests darrers anys, deixant les biblioteques escolars a banda, les biblioteques de Catalunya han assolit un molt bon nivell de servei, tal com és reconegut pels ciutadans i pels polítics. Els primers n’avalen el bon funcionament usant-les i mostrant-se satisfets pels serveis que hi reben, el segons les esmenten sovint com un exemple d’equipament transversal i en destaquen –tal com fa sovint el conseller de Cultura, Ferran Mascarell- l’aportació en cohesió social i cultural i en la creació de capital social. L’obra de la Mancomunitat hi té res a veure amb aquesta valoració unànimement positiva?

Del sistema de biblioteques que va concebre Eugeni d’Ors i construir Jordi Rubió jo en destacaria tres eixos: 

• una mirada atenta a les experiències estrangeres més avançades, 
• voler construir un sistema i no biblioteques aïllades, i 
• estar basat en la dedicació i rigor d’un conjunt de professionals degudament formats. 

Més enllà d’això, els embats que les institucions catalanes han rebut de la història no permeten que hi hagi altres fils de continuïtat. L’obra de la Mancomunitat va ser curta en el temps. Tal com altres contribucions a aquesta Nadala expliquen, es van poder fer relativament poques  biblioteques, el sistema viu un parèntesi durant la dictadura de Primo de Rivera, i, finalment, la seva obra no es pot completar amb el que hagués hagut de ser el seu desenvolupament natural: la seva extensió a les biblioteques d’ensenyament.

La profunditat i durada del franquisme deixen poc del que s’havia iniciat amb la Mancomunitat. Deixen poc, però deixen prou. Sota la desintegració de la feina feta queda una llavor. Les biblioteques populars o públiques son desmembrades a escala provincial, la Biblioteca de Catalunya -rebatejada com Biblioteca Central de la Diputación Provincial de Barcelona- perd la personalitat de ser una biblioteca nacional i de recerca, i les de les universitats creixen  disgregades per càtedres, però el record d’haver estat i la voluntat de voler ser romanen. Aquesta és la llavor que planta la Mancomunitat i aquest és el primer dels seus èxits. El segon ho serà l’encert del model: copiar dels millors, cooperar i professionalisme.

La mirada cap enfora ha estat una de les característiques de la biblioteconomia catalana des que tant Ors com Rubió configuressin els trets bàsics del model de la Mancomunitat. Les visites a l’estranger, l’anàlisi i ‘còpia’ del que es feia als països més avançats en matèria bibliotecària ha estat un dels trets definitoris de la represa dels anys 80. Els bibliotecaris catalans han estat actius en l’associacionisme internacional i Barcelona ha acollit reunions de les principals entitats associacions bibliotecàries a nivell internacional o europeu: la de la International Federation of Library Associations and Institutions (IFLA) el 1993, la de la International Coalition of Library Consortia (ICOLC) el 2004, la de l’European Library Automation Group (ELAG) el 2007, la de la Ligue des Bibliothèques Européennes de Recherche (LIBER) el 2011 i la de la secció de

Metropolitan Libraries (METLIB) de la IFLA el 2012.

Si hom observa els sistemes bibliotecaris d’altres països, trobaríem que en la majoria de casos l’accent s’ha posat més en fer biblioteques que no pas en establir xarxes. No ha estat així en el cas català. Malgrat que la cooperació forma part del substrat de les biblioteques, la voluntat d’enllaçar les diferents biblioteques entre sí formant un sistema bibliotecari és de les empremtes clares que va deixar l’obra de la Mancomunitat. Si be tota realitat sempre és millorable, la col·laboració entre les diferents biblioteques de Catalunya és gran. Avui hi ha dos grups de biblioteques que treballen de forma prou coordinada: les biblioteques públiques, per una banda, i les universitàries i especialitzades per una altra.

Finalment, la vocació i el professionalisme han estat la tercera característica distintiva de les biblioteques catalanes. De ben segur que el fet que la majoria de professional provinguessin de l’Escola de Bibliotecàries, una escola petita però de llarga tradició, ha ajudat a la creació d’una manera de fer homogènia i a l’establiment de xarxes professionals que han creat vincles al marge i més enllà de les relacions institucionals.

Certament, l’Escola –magníficament estudiada per A Estivill en el seu període inicial- ha proporcionat una formació tècnica que ha contribuït a la qualitat i èxit de les biblioteques catalanes, però aquesta és una explicació insuficient. Els perfils psicològics i valors de cada u configuren un punt de vista sobre el món que, portat a l’àmbit laboral, acaba anomenant-se ‘vocació’. Aquesta és de les poques forces que poden combatre el burocratisme. I ha estat així que, amb el llegat pobre del franquisme, els pocs recursos de la transició i les urgències que no incloïen les biblioteques del anys 80, per vocació i amb professionalitat, malgrat la inèrcia i la mediocritat, s’han sabut construir sistemes bibliotecaris que han rebut la consideració social d’exitosos.

   

Aquest post és el 1r fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.