Les biblioteques a Catalunya, avui: fortaleses

Per analitzar la situació de les biblioteques de Catalunya podem usar la classificació comunament acceptada i dividir-les en cinc grups: biblioteques populars, escolars, universitàries, especialitzades i la Biblioteca de Catalunya. Sens dubte, cada grup presenta característiques diferents (com també podríem trobar diferències entre les biblioteques de cada grup), però és cert que també hi ha elements comuns, als quals ens podem referir.

Comencem per les principals fortaleses, que, al meu entendre, són: 

• la bona valoració pública que es fa dels seus serveis, 
• les infraestructures actuals i 
• els nivells de coordinació assolits.

Ara fa trenta anys, les biblioteques tenien un nivell d’utilització baix i socialment marginal. Avui els seus serveis són utilitzats per una elevada proporció de ciutadans, i, el que és més important, els seus usuaris són representatius de la societat catalana. A les biblioteques hi va un ampli espectre de la població, i a les universitats els serveis bibliotecaris són usats indistintament per estudiants i professors. 

L’extensió de l’ús de les biblioteques, l’acceptació dels serveis per part dels usuaris, és la conseqüència tant de la seva modernització com del fet d’haver estat capaces de crear un model de servei que ha estat útil a la societat catalana. La consideració col·lectiva de la labor de les biblioteques com a «feina ben feta» no prové de l’excel·lència d’alguns serveis o biblioteques, sinó del nivell mitjà elevat que han assolit totes plegades. La fortalesa de les biblioteques es deriva de models ben pensats i ben construïts que han estat capaços d’estendre’s gràcies al fet d’haver satisfet determinades necessitats socials.

La construcció de biblioteques ha estat un fenomen relativament recent. Tant als municipis com a les universitats això s’ha concentrat en les dues dècades del tombant de segle. Podia haver estat diferent. Podia haver passat que la maduració i l’eclosió del sistema haguessin estat més tardanes, i llavors ens hauríem trobat amb una capacitat inversora molt menor. Ens esperen uns anys en els quals costarà molt fer noves biblioteques, i per això és una enorme fortalesa haver-ne pogut fer de noves en aquests anys i haver-les fet amb criteris de flexibilitat arquitectònica, que en permetran la transformació a mesura que les necessitats de la comunitat que se’n serveix també canviïn.

Finalment, el nivell de coordinació entre les diferents biblioteques és prou elevat. Podria (i hauria de) ser-ho més, però el que s’ha assolit entre les biblioteques universitàries i de recerca és destacable. Les diferents biblioteques de campus o facultat de les universitats actuen de forma unitària, i, a aquestes xarxes, s’hi sumen la Biblioteca de Catalunya i la pràctica totalitat de les biblioteques especialitzades i de recerca. El sistema —basat en l’autonomia de cada integrant i en la coordinació de tots ells— s’ha dotat d’eines col·lectives (un catàleg, un sistema de préstec entre biblioteques, repositoris digitals diversos, un magatzem per a documents impresos de poc ús i un sistema de contractacions conjunt) que milloren els serveis que les biblioteques poden prestar, alhora que n’incrementen l’eficiència. La coordinació entre les biblioteques municipals és alta també dins de cada una de les xarxes existents —la de la Diputació de Barcelona i la de la Generalitat—, però no entre elles dues.

Aquest post és el 2n fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.