diumenge, 14 de setembre del 2014

Serien millors les biblioteques públiques en una Catalunya independent?



Un dels arguments anti-independentistes més repetit és que els pro independentistes enganyen la gent oferint un panorama embellit (i fals) d’una hipotètica Catalunya independent. Malgrat jo no hagi trobat cap pintura idíl·lica en els llibres o articles que he llegit sobre el tema (entre altres coses, perquè a la costa tarragonina no sembla que hi hagi unes bosses de petroli inexhauribles), reflexionar sobre si serien millors les biblioteques públiques en una Catalunya independent sembla un bon repte.

Caldria, en 1r lloc, establir quina és la situació de les biblioteques publiques de Catalunya. Aquesta és evidentment bona si es compara amb el passat remot (20 anys) o més recent (10 anys), o si es compara la de territoris veïns (això vol dir tant la resta d’Espanya com França, per exemple). Però una situació comparativament bona no és una situació òptima. 

Al meu entendre, les biblioteques públiques catalanes arrosseguen tres tipus de llast: estructural, organitzatiu i de canvi de paradigma.

El pes del nostre passat. Portem damunt la nostra esquena segles d’incúria cultural. Això comporta uns índexs de lectura més baixos que la mitjana europea, però també una menor disponibilitat a invertir en cultura. Les moltes (i bones) biblioteques que hem fet en el passat recent les hem començat a fer quan tots els ajuntament ja tenien el seu poliesportiu. Vist el nostre passat recent, la nostra societat (sigui aquesta la catalana o la espanyola), no ha considerat fonamental millorar la infraestructura cultural i no ha invertit el que calia per millorar el coneixement de l’anglès entre la població, disminuir el fracàs escolar o reformar la FP.

Els problemes mal resolts. He pogut comprovar més d’una vegada que als responsables del sistema públic de biblioteques no els agrada que se’ls digui que aquest es basa en un repartiment competencial confús entre municipis, diputacions i Generalitat. En el sistema espanyol de biblioteques públiques conflueix una estructura organitzativa del S. XIX (les biblioteques provincials de funcionament centralitzat) amb estructures del S. XX (com la que va crear la Mancomunitat: biblioteques municipals recolzades per una xarxa). Passa però que estem al S. XXI i que a Catalunya tenim la meitat del sistema de biblioteques regit per una diputació i l’altra meitat per la Generalitat, i que cap dels dos ha fet front com calia als canvis que venen imposats per una informació que cada vegada és més digital, més accessible des de fora de les biblioteques físiques i que requereix noves competències professionals.

Un canvi de paradigma que ens amenaça. Podem debatre si és una oportunitat o si és una amenaça, però tots estarem d’acord en que estem vivint un canvi de paradigma en el qual algunes institucions sòlidament establertes i gens qüestionades al llarg del S. XX poden ser vistes com prescindibles per la societat que fins ara les ha sufragat. Per exemple, les biblioteques. Vivim temps de canvis i no es tracta només de fer anuncis de millora als poders públics i a la ciutadania, cal a més, (de)mostrar que les biblioteques (convenientment renovades) poden continuar ajudant a les societats que les financen. Això és més fàcil de dir que de fer; la sort és que en aquest propòsit ens acompanya la
Comunitat internacional de bibliotecaris.

Aquests tres condicionants no quedarien modificats en una Catalunya independent. Sí que varia la capacitat d’afrontar-los, ja que, amb menys ‘dependència’, s’eliminarien alguns obstacles per canviar o, més ben dit, hi hauria més capacitat per dirigir els canvis. Posem un exemple, una Catalunya independent dins Europa no podria evitar pagar el cànon per fer préstecs a les biblioteques -perquè aquesta obligació prové d’una directiva europea- però podria en canvi establir un sistema diferent al que ha triat el Ministerio de Cultura per remunerar als autors pels préstecs de les seves obres fets a biblioteques. Les capacitats de millora de les biblioteques dependrien de tres factors: les prioritats, la voluntat, el projecte.

Són les prioritats les que determinen els recursos existents. Com més recursos, millor, però, per a equipaments poc costosos (comparativament parlant) com les biblioteques, de recursos sempre n’hi ha prou. Altra cosa és que es prioritzin els recursos existents i que les inversions culturals passin davant d’altres. Una Catalunya independent pot afavorir el turisme o la competitivitat industrial, cada opció és lícita i aporta riquesa d’una manera diferent; la primera, però no necessita que els pobles i ciutats (ni els centres educatius) tinguin biblioteques especialment bones, la segona, sí.

No hi ha millora sense voluntat de millora. Les biblioteques públiques catalanes són indubtablement millors del que eren fa uns anys, però algunes millores perfectament possibles no s’han fet. Quines? Doncs, per exemple, un catàleg col·lectiu de les biblioteques municipals, o, un servei de préstec a nivell de Catalunya, o la compra conjunta de recursos electrònics (bases de dades, revistes o llibres). En el passat, algunes de les millores citades es veien impossibles degut a la confrontació política entre la Generalitat i la Diputació de Barcelona, però aquestes dues entitats han estat del mateix color polític a les darreres 4 legislatures (dues del tripartit i les dues darreres de govern Mas) sense que hagi canviat res. Haurem de reconèixer que la manca de voluntat no està en els polítics sinó en els tècnics?

No podem anar a més si no sabem cap on anem. Fer és saber què fer, i saber què fer a les biblioteques ha estat fàcil en la 2a meitat del S. XX: més biblioteques amb més llibres. Però els desenvolupaments tecnològics estan canviant de forma profunda l’entorn en el que ens movem. El canvi és tant tecnològic com social, afecta alhora els objectes transportadors d’informació com els costums dels lectors i les maneres de llegir. Tenir una certa visió estratègica sempre és útil, però ho és més en moments d’incertesa i de canvis i jo no conec cap document del Departament de Cultura o del Consell de Biblioteques on s’esbossi cap cosa que pugui assemblar-se a un pla d’actuacions o una visió estratègica.


Les societats catalana i espanyola viuen tímids moments de voluntat de canvi, però les millores, si bé depenen d’elements estructurals (els recursos materials o el fet de ser un estat), depenen també d’altes factors. Val la pena llegir el petit best-seller de Daron Acemoglu i James A. Robinson, “Why nations fail”: les millores depenen menys de determinants geogràfics o materials que de la forma com fem les coses i de si premiem (amb bens materials o espirituals) a qui fa les coses ben fetes, o no.