diumenge, 22 de setembre de 2013

I els bibliotecaris van matar la biblioteca



En el món material i finit on vivim les lleis que el governen són poques. Per això sempre he pensat que el que passa a un àmbit ha d’estar regulat per les mateixes forces que determinen el que passa als altres. No de la mateixa manera, però sí de forma aproximada.

Per això el magnífic article de Mar Galtés (Vanguardia de 22.09.13) “I els financers van matar el Donutm’ha fet pensar en les biblioteques.

Galtés descriu les dificultat per les que passa Panrico, empresa que va créixer a l’empara de l’èxit d’un dels seus productes: el Donut. Galtés escriu: “Què és  el que ha portat a Panrico al fons de l’abisme? Diversos experts coincideixen que ha estat la confluència [de 3 factors], un canvi d’hàbits de consum, una gestió basada en criteris estrictament financers (fins i tot d’esquena al consumidor) i una estructura industrial poc flexible que no s’ha pogut transformar.”

Llegint-ho he pensat si d’aquí uns anys no hi haurà un periodista que pugui escriure un article titulat “I els bibliotecaris van matar la biblioteca” on s’expliqui que les biblioteques viuen unes dificultats grans que les fa estar a punt de desaparèixer. El periodista continuaria:  “Què és  el que ha portat a les biblioteques al fons de l’abisme? Diversos experts coincideixen que ha estat la confluència [de 3 factors], un canvi d’hàbits de consum, una gestió basada en criteris estrictament bibliotecaris (fins i tot d’esquena a l’usuari) i una estructura industrial poc flexible que no s’ha pogut transformar.”

Vivim en una societat que està experimentant un canvi profund, canvi que fa que trontollin les organitzacions i productes més ben establerts. Les biblioteques s’hi inclouen. Han viscut 150 anys en els quals la societat les valorava i volia, però això no és garantia de supervivència futura. Com al Donut, la confluència de tres factors les pot portar a l’abisme.

Un canvi d’hàbits de consum
Quin? El que es deriva de la transformació de l’accés a la lectura a partir de la digitalització de la informació. El canvi aquí no és l’aparent (llegir en un lector en comptes de fer-ho en un document imprès), sinó que la informació digital trenca les limitacions de les dificultats del seu accés. Les biblioteques han estat organitzacions de gran utilitat social que han tingut (i tenen) per funció la de pal·liar les dificultats d’accés a la informació. La informació en format digital tendeix a expandir el seu accés fins a extrems insospitats (vegeu les conseqüències de l’accés obert) i a fer innecessàries les organitzacions que ens el proporcionaven (les biblioteques). Podeu veure aquesta idea desenvolupada a l’article de David W. Lewis, “From Stacks to theWeb: the Transformation of Academic Library Collecting”, a: College and research libràries, vol 74 (2013) 2, 159-177.


Una gestió basada en criteris estrictament bibliotecaris (fins i tot d’esquena a l’usuari)
Els que piloten les institucions són els que en poden decidir el canvi de rumb. Els bibliotecaris, com qualsevol altra professió, som els que hem anat determinant cap on desenvolupar i evolucionar les biblioteques i els seus serveis. No som els únics que determinarem si les biblioteques tenen futur, però som influents. En el passat recent vam ser els primers d’aprofitar els avantatges de la tecnologia per millorar els nostres serveis, però els canvis de la digitalització són més profunds que els produïts per l’automatització de biblioteques. Els valors  professionals del passat poden continuar servint si som capaços de redefinir-los en profunditat. Ja no som organitzadors de documents sinó facilitadors del seu ús. Un dibuix del bibliotecari agitador cultural amb més feina fora la biblioteca que a dins el podeu veure a “El decàleg de Carme Fenoll: els deu principis queguien el dia a dia de la seva gestió”, que publica Núvol: el digital de la cultura (22.09.13)

Una estructura industrial poc flexible que no s’ha pogut transformar
Moltes organitzacions sòlidament enfonsades han caigut a l’abisme llastrades per estructures creades en el passat –útils llavors, massa pesades avui- de les que no s’han sabut desfer o que no han sabut transformar. En el meu imaginari, l’Editorial Bruguera. La primera del país durant molt de temps (codi 01 de l’ISBN!) que malgrat les vendes dels seus llibres i revistes  arrossegava el llast d’una infraestructura d’impressió que generava pèrdues cada vegada que imprimia alguna cosa.  Les biblioteques tenim uns processos que, vistes les possibilitats tecnològiques, són moltes vegades redundants i ineficients (vegeu, per exemple, el nombre de vegades que es cataloga el mateix llibre). Ens ho explicava aquesta setmana John Helmer, en el curs organitzat pel CBUC: “Radical collaboration”. La solució segons Helmer és més cooperació. Una cooperació ‘vertical ‘ (i gran) al voltant d’un objectiu específic (com HathiTrust o WEST:Western Regional Storage Trust) i, alhora, una cooperació horitzontal (d’abast territorial petit) però amb diversos programes d’actuacions (com la que fan els consorcis Orbis CascadeAliance o el CBUC).



Recordem que, veient la seva diversitat, força i esplendor, els dinosaures estaven convençuts que serien els darrers animals a desaparèixer de la faç de la terra. 

diumenge, 15 de setembre de 2013

La lectura és el nostre negoci, els lectors els nostres clients



Un amic em recomana fervorosament el llibre d’Alex Ross El Ruido eterno. Me’l demano en préstec consorciat del CBUC i m’arriba en 3 dies a la biblioteca on jo prefereixo recollir-lo. El servei és excel·lent i el llibre segurament també, però quan me’l lliuren en veig el gruix: 798 p.. Em donen com a termini 15 dies per llegir-lo. El podré renovar segurament, però jo llegeixo diversos llibres alhora i al meu aire. Sentir darrera el clatell l’alè que l’he de tornar em fa que busqui una alternativa a la biblioteca si vull llegir-lo. No és que el llibre sigui rar o molt usat. Al CCUC en consten 7 exemplars, un d’ús local i 2 en préstec (un és el que tinc jo), és a dir que un termini més llarg no sembla que hagi de causar perjudicis a altres lectors.

Dissabte mercat a Vic. Passo per la paradeta de llibres a un euro. Mentre remeno sento la conversa entre uns clients i el venedors. Ella (la mare) li demana si tenen un llibre determinat. El nen que acompanya la senyora em fa deduir que estan buscant com tenir algun dels llibres recomanats a l’escola a un preu baix. El venedor no pot satisfer la demanda però li promet mirar al magatzem i queden per aquest proper dissabte.  Algunes biblioteques universitàries dels EUA faciliten l’intercanvi de llibres (manuals) entre estudiants, però no en conec cap d’aquí que ho faci. He vist bookcrossing a les feines i a cafès, però no a les biblioteques.

Reportatge a La Vanguardia d’avui amb el títol de Llegiren xarxa que signa Isabel Gómez Melenchón i que relaciona les diferents xarxes socials de lectors (catalanes, espanyoles i internacionals). Ha estat una sorpresa (o no) que els que els agrada la lectura els agradi també compartir opinions sobre els llibres llegits, tenir catalogats els que un hom té o ha llegit, veure les sorpreses de quins altres llibres llegeixen els que comparteixen autors preferits... A mi que m’agrada llegir, a la biblioteca hi vaig per endur-me llibres però també (o sobretot) per parlar de llibres amb en Robert i amb la Rosa, per demanar-los recomanacions i opinió, per punxar-los si se’ls ha escapat alguna lectura que a mi m’ha agradat. El Què llegeixes? que va posar en funcionament el Departament de Cultura fa bastants anys podria ser el club virtual de lectura de les biblioteques de Catalunya, però si no vaig errat no l’usen.  

Quan l’accés als llibres era difícil vam organitzar el nostre ‘negoci’ al voltant de facilitar-ne l’accés i els nostres ‘clients’ eren els llibres mateixos.

Ara que l’accés als llibres serà cada vegada més fàcil (i les biblioteques més prescindibles) hem de reorientar el nostre ‘negoci’ cap a la lectura, i pensar que els nostres ‘clients’ són els lectors.


diumenge, 8 de setembre de 2013

Not BORN to be a library


Diumenge passat passejava per Barcelona amb un americà que ens visitava per veure les instal·lacions del congrés internacional sobre preservació digital que es farà aquí el proper novembre. Una mica abans de sopar arribàvem al passeig del Born, presidit per l’estructura de l’antic mercat il·luminada. Impressionant.  Això ens va conduir a parlar de la biblioteca provincial de Barcelona (BPP).


Es fa difícil d’explicar que la BPP és una biblioteca en construcció des de 1996 (quasi 20 anys). Vaig escriure no fa gaire un post sobre aquesta biblioteca inexistent, biblioteca que ha tingut al menys sis emplaçaments diferents adiferents llocs de la ciutat (1) sense que mai s’hagi sabut presentar un projecte bibliotecari ja no mínimament il·lusionador sinó mínimament comprensible (2).

Som de voler anar a la processó mentre repiquem campanes -penso jo-, quan llegeixo que un motiu que ha influït en el no olímpic a Madrid 2020 ha estat la tolerància espanyola amb el dopatge. De forma similar, voldríem aquí un Ministeri de Cultura fervorosament constructor d’una biblioteca que no se la creu ningú. I per ningú vull dir ni l’Ajuntament, ni la Generalitat, ni tampoc el COBDC.

Com a ciutadà sóc usuari actiu de les biblioteques públiques, i com a bibliotecari, apòstol fervent de les mateixes. Des d’aquesta postura i cap d’altre penso que a això de les biblioteques municipals cal posar-li una mica d’ordre per tal d’oferir a la ciutadania una imatge clara de què aporta cada punt de la cadena. 
  • No es pot presentar la biblioteca pública provincial de Bcn com a peça central del Pla de Biblioteques de Barcelona (1998) per després dilatar la seva construcció ad aeternum sense explicar com pal·liem la seva inexistència, 
  • L’Ajuntament governat pel PSC no pot criticar la Generalitat per no integrar-se al Consorci de Biblioteques de la ciutat de Barcelona i no fer res per aquesta integració quan aquest partit està al front del Departament de Cultura (2003-06), 
  • No es pot pretendre ser una organització que representa la professió (al menys la part minoritària que continua col·legiada) quan no es demana amb la insistència que li seria pròpia informacions o explicacions a l’Ajuntament o a la Generalitat.

Tenim, per una banda, biblioteques municipals excel·lents amb uns serveis molt ben valorats per la ciutadania, però, per darrera el taulell, una confusió organitzativa considerable. 
  • La Generalitat restaurada (CIU) va voler organitzar un servei de biblioteques a nivell català, intent (encertat o no) al que es va oposar la Diputació de Barcelona (PSC). 
  • El cessament de Dolors Lamarca al front del Servei de Biblioteques va seguir un llarg període d’atonia al Departament de Cultura del que es va despertar volent fer les biblioteques municipals amb la Llei de 1993 (govern de CIU).  
  • Aquesta és votada favorablement pel PSC a canvi d’incloure la transitòria 3a que els ha permès fent com abans. 
Així tenim el servei provincial de la Diputació de Barcelona que està fent de xarxa nacional, els serveis nacionals del Departament de Cultura que fan de xarxa provincial, unes biblioteques de l’estat en general desenganxades de quasi tot (3), unes xarxes locals que a alguns municipis (Barcelona, L’Hospitalet, Sabadell, ...) es mereixen independència de gestió en comptes de la vigilància tutelada a la que estan sotmeses, biblioteques comarcals que ningú no sap quina funció tenen...

Els temes organitzatius no són decisoris en un primer pla -aquí sempre ho és el servei a l’usuari- però acaben ser determinants en el mitja i llarg termini. Si a Catalunya, per a l’alta política, hem decidit deixar enrere l’etapa de la puta i la Ramoneta, també ens hauríem d’aplicar la recepta a nivells inferiors. És a dir, 
  • que si no hi ha diners per a la biblioteca pública i provincial, diguem-ho, 
  • que si aquesta és prescindible en el marc d’una potent xarxa de biblioteques de barri a Barcelona (xarxa inimaginable el 1998,quan va iniciar-se el Pla de Biblioteques de Barcelona), diguem-ho, 
  • que si ens cal optar per un model determinat d’organització de les biblioteques municipals (local, comarcal, provincial, nacional o mixt), diguem-ho.

Fem, però, un discurs clar  i que es pugui explicar (també) als estrangers que visiten Barcelona.

@lluisanglada

(1)  Vegeu, per exemple, notícia a El País de 11.04.00.

(2)  Una obra pública que ha de costar uns 40M€ ha d’anar acompanyada per un discurs narratiu que la faci comprensible. Així ho ha fet, per exemple, la ciutat de Birmingham amb la campanya “Rewriting the book” que acompanyat la construcció de la seva biblioteca central inaugurada el passat 3 de setembre.

(3)  Un clar encert de la GC va ser la seva automatització amb el sistema de la resta de biblioteques municipals gestionades pel Departament de Cultura.