diumenge, 25 de març de 2012

Darrera tota qüestió de nom hi ha una qüestió de renom: Ramón Fernández Jurado

Castelldefels es prepara per incrementar les seves instal·lacions bibliotecàries. La Biblioteca actual passa a un edifici nou que tindrà quasi 5.000 m2. La biblioteca actual es diu Ramón Fernández Jurado. Sembla que aquest també hauria de ser el nom de la mateixa biblioteca a un edifici nou, però el govern municipal (de diferent color polític que l’anterior) ha decidit batejar la biblioteca amb el de Biblioteca Central.

Ramón Fernández Jurado va néixer a Almeria el 1914. Amb la seva família va emigrar a Barcelona on va ser militant primer de la CNT i més tard de la UGT. Va militar BOC i més tard al POUM. Lluità en la guerra civil arribant a ser comandant de l'Exèrcit de la República. Ferit el 1938 és fet presoner per les tropes franquistes que el condemnaren a 30 anys de presó. Alliberat el 1942 va continuar fent activitat política clandestina militant en el POUM fins que s’exilia el 1948. Va tornar a Catalunya el 1964 on va fer activitats cíviques, culturals i polítiques. Els anys 70 va participar en l’Assemblea de Catalunya i, més tard, ingressar al PSC. El 1983 va ser elegit regidor de Castelldefels per aquest partit i va ser escollit en eles eleccions pel Parlament de Catalunya el 1984 encara que la mort lli va impedir prendre possessió de l’acta de diputat.

Castelldefels va fer una biblioteca l’any 1986 i, per unanimitat del consistori, la va batejar amb el nom de Biblioteca Ramon Fernàndez Jurado. El canvi de nom sembla injustificat, però no sense significat. Eliminar el nom de Ramon Fernández Jurado de la biblioteca sembla un acte de revenja política i, sobretot, un acte de desmemòria. Un acte per esborrar de la memòria d’aquest país que aquest país l’han fet (també) persones com Ramón Fernández Jurado: andalús emigrat a Catalunya, militant sindical, combatent a la guerra civil, exiliat i retornat, militant antifranquista i reconstructor de la malmesa societat catalana amb la retornada democràcia.

Eliminar el nom de Ramon Fernández Jurado del nom de la biblioteca és una contradicció en els termes: esborrar la memòria a través d’una institució –la biblioteca- dedicada a preservar la memòria. El pas següent serà eliminar els llibres de Ramon Fernández Jurado de dintre la biblioteca?

Podeu signar per dir que voleu que la Biblioteca es continuï dient Ramon Fernàndez Jurado

p.d. Fernández Jurado va escriure unes “Memòries d'un militant obrer : 1930-1942”. Me’l vaig demanar en préstec consorciat (PUC) a principi d’aquesta setmana des de l’ordinador. M’ha vingut de la URV i el recolliré a la Biblioteca Campus Nord BRGF. Fantàstic!

diumenge, 18 de març de 2012

Del llibre com a objecte a la lectura com a procés

Les biblioteques que coneixem s’han construït al voltant del llibre (del document), no al voltant de la informació (coneixement) que conté el llibre ni al voltant del procés de llegir. Les hem fet a l’entorn de la informació com a objecte (document) i no de la informació com a procés o de la informació com a coneixement. Cal rellegir a Michael Buckland (“Information as thing”, Journal of the American Society for Information Science, Vol. 42, 1991, No. 5, pp. 351-60), cosa que jo ara no faré.

No hem fet biblioteques a l’entorn de la informació com a procés o de la informació com a coneixement, perquè la informació com a objecte era un mercat prou segur sobre el qual assentar una institució que ha tingut tant predicament i salut com les biblioteques. Per què? Doncs perquè la informació ha estat un be escàs fins fa relativament poc. L’escassetat de la informació no prové de que n’hi hagués poca, sinó que costava accedir-hi. La història de la biblioteconomia i de la documentació és en bona part la història de com construir sistemes d’informació (catàlegs i bibliografies) i d’accés (préstec entre biblioteques i obtenció de documents) als documents.

Si no fos que encara i ha (i potser sempre hi haurà) barreres de cost, avui saber que un document existeix i poder-hi accedir serien accions indistingibles. Deixem a banda el fet que eliminar aquestes barreres té un cost i el paper de les biblioteques en l’eliminació de barreres (que pot consistir en assumir aquest cost, sigui en feina creant espais d’accés obert o pagant drets per poder oferir aquests espais a una comunitat determinada). En aquesta situació, ¿quin valor tenen les biblioteques quan ja no aporten el d’oferir accés al document perquè aquest accés no necessita intermediaris (excepte els intermediaris que assumeixen el cost, cosa que ja hem dit que pot ser el rol de les biblioteques)?

Vendre aigua al desert és fàcil. És fàcil ser una institució que tingui per finalitat proporcionar informació en un entorn en el que l’accés a la informació (no la informació en si mateixa) no és fàcil. Ha estat fàcil fer biblioteques per això i les hem fetes a l’entorn de la informació com a objecte. Ens hem preocupat poc de la informació com a procés o de la informació com a coneixement. Havent-hi el mercat fàcil de proporcionar informació és comprensible que no exploréssim els altres, però, quin serà el nostre valor en un entorn en el que la informació com a objecte estigui a la punta dels dits d’un ordinador, tauleta o mòbil connectats a la xarxa?

Les biblioteques tenen futur com a finançadores de l’accés a la informació i com a creadores i mantenidores d’espais on consumir informació, i en tenen també si sabem endinsar-nos en l’espai verge (per a les biblioteques) de la informació com a procés i sabem aportar-hi valor. Ja no serà el llibre l’objecta al voltant del qual haurem de construir els nostres serveis i sí la lectura o la informació. Els camins no són evidents però val la pena explorar-los

Els 31.000 m2 de la nova biblioteca de Birmingham (en construcció) pivoten no totalment, però si de forma important, a l’entorn de l’experiència lectora i no el llibre. Recomano mirar-se la presentació sobre el projecte que va fer Brian Gambles, Chief Executive, Library of Birmingham Development Trust Podeu seguir-ho en vídeo a la pàgina del OCLC EMEA Regional Council 2012 que va tenir lloc els passats 28 i 29 de febrer

Amb futur no ho sé, però interessant és Copia un servei ja no de llibres e- (n’hi ha tants!) sinó de lectura col·lectiva de llibres amb el llibre digital com a suport de comentaris i converses. Fixem-nos que un dels grans descobriments de les biblioteques públiques catalanes han estat els clubs de lectura. Instruments ben poc tecnològics aquests que pivoten al voltant de la lectura (procés) i no del llibre (objecte). De l’experiència lectora, o de la socialització de la lectura, si voleu, però més a l’entorn de la satisfacció de necessitats psicològiques de la persona que del fet d’oferir llibres escassos un lectors mancats de munició.

Més complicat (i també més interessant) és el que pot sorgir de canviar els hàbits tradicionalment individuals dels investigadors quan comparteixen informació usant les referències bibliogràfiques. Ho va començar a fer Zotero i després Mendeley. Aquest té ara una versió institucional (recolzada per Swets) que permet a la biblioteca oferir alguna cosa més que l’accés a la informació (accés que, ja hem vist, està passant a ser transparent per a l’usuari) i que proporciona als usuaris de la biblioteca espais socials per compartir informació. Podeu rebre el fullet "Where is the library in the digital workflow of research?" si ompliu un senzill formulari.

No m’oblido del ‘vell’ LibraryThing. Si als que anem a biblioteques i a llibreries ens agrada llegir, per què les biblioteques i les llibreries no ens descobreixen llocs com LT? A les biblioteques hi anem a endur-nos llibres en préstec i a les llibreries a endur-nos-els pagant. Hi anem a buscar el llibre com a objecte, però hi anem també a buscar converses sobre els llibres i experiències lectores. Llibres per llegir no ens en falten a casa i malgrat tot visitem biblioteques. .Hi busquem més que llibres, hi busquem experiències a l’entorn de la lectura. Eines com LT ens les proporcionen i promoure-les hauria de ser feina de les biblioteques, perquè és feina de les biblioteques captivar els lectors oferint-los noves sensacions al voltant de la lectura.

Els catàlegs col·lectius han estat (i són encara) instruments de localització i, per tant, d’accés. Però tenen un enorme potencial com a espais socials al voltant de la lectura. Com a generadors de serveis que enriqueixen l’experiència lectora. Ho està fent avui OCLC. O, més ben dit, està intentant-ho fer OCLC amb Worldshare.

Se’n sortirà? Pel be del futur de les biblioteques hauríem de voler que fos que sí.

p.d. La fotografia és meva, feta fa uns dies a una llibreria de vell del davant del Palau de la Música Catalana.

diumenge, 4 de març de 2012

[La història d’abans de la història]

De jove vaig sentir a dir (o vaig llegir) que cada generació inventa la seva versió de la història. Em va semblar –sincerament- exagerat. Com podia haver-hi, a 20 segles de distància, possibilitats de veure diferentment el que va passar a Roma? Ingenuïtats de jove o creença, llavors, de que hi ha una realitat objectiva. La història (per sort) es reescriu. Els ulls d’una nova generació són nous i projecten una nova mirada.

La història de les biblioteques catalanes entraria en aquesta categoria. La història que s’explicava fa 30 anys era –inevitablement- simplificada, improvisada i maniquea. No anava gaire més enllà en el temps de la creació de la Biblioteca de Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries i la Xarxa de B Populars, les tres coses fetes per la Mancomunitat i ara farà un segle. Segons aquesta versió, no hi havia història abans d’aquesta versió de la història.

Abans de Nadal la voluntat d’algunes persones va permetre editar el llibre “Llum entre ombres : 6 biblioteques singulars a la Catalunya contemporània” (Vilanova i la Geltrú : Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer, 2011). Fan de coordinadors de l’obra Montserrat Comas Güell i Víctor Oliva Pascuet.

El llibre té una introducció general i un perfil biogràfic de Joan Oliva que signa M. Comas. A continuació, sis capítols descriuen la Biblioteca del Centre de Lectura de Reus, la l'Ateneu Barcelonès, la del Centre Excursionista de Catalunya, la Biblioteca Museu Balaguer, la Biblioteca Arús i la Biblioteca de Catalunya.

La Catalunya actual s’ha vist en bona part com a filla del que va ser la Catalunya d’ara fa 100 anys o una mica més. Però gratar en la història ens descobreix que els nostres fonaments tenen antecedents. Això és el que fa el llibre que comentem, mostrar-nos què hi va haver abans del que ha estat la història oficial de les biblioteques a Catalunya. De fet, les biblioteques i la biblioteconomia modernes són fills del segle XIX i, per tant, coetànies de les biblioteques del Centre de Lectura, de l’Ateneu o de l’Arús. La Biblioteca de Catalunya i la xarxa de populars haurien així tingut un passat que aquest llibre ens ajuda a investigar.

Montserrat Comas a la introducció exposa que hi hauria dos tipus de biblioteques, les que anomena estructurals (les nacionals, les universitàries, les d’acadèmies), sorgides sobretot al llarg del S. XVIII i les que al llarg del S. XIX organitzen les noves classes emergents (burgesia i classe obrera). Biblioteques sorgides d’iniciatives privades, aquestes darreres i que encarnaven més que no pas les altres, l’ideal de que la cultura allibera.

Llegeixo sovint sobre el futur de les biblioteques. Sobre prediccions de què ens depara el futur i de com fer-hi front(*). Però les prediccions solen ser especulacions sobre realitats tecnològiques del present que no tenen en compte les múltiples variants que en el futur introdueix el comportament humà. En la història es troben en canvi els elements que han estat realment influents.

Ho deia Zygmunt Bauman a una entrevista a l’Ara, el futur no existeix, només prediem el passat:

“La futurologia és la gran estafa de l'era contemporània. El futur no existeix, perquè quan ho fa passa a ser present, o sigui que la futurologia és la ciència del no-res. Quan donava classes i volia animar o distreure els estudiants els repartia llibres de futurologia de vint anys enrere, i ens fèiem un tip de riure. Un mestre em va advertir: no facis mai prediccions, i encara menys de futur. Els sociòlegs només podem predir el passat, explicar per què ha passat una cosa i fins i tot demostrar que era inevitable que passés, però ha d'haver ocorregut.”

(*) Recomano, per cert, un article ‘vell’ de Pongracz Sennyey, Lyman Ross and Caroline Mills,Exploring the future of academic libraries: a definitional approach”, a: The Journal of Academic Librarianship, vol. 35 (2009) n. 3, p. 252–259.

A la fotografia, Joan Oliva Milà, primer bibliotecari de la Biblioteca Museu Balaguer, i personatge en motiu del centenari del qual s’ha editat el llibre comentat.