diumenge, 16 de desembre de 2012

Llegim i humanitzem-nos: lectura i èxit educatiu



Es creu que als que fem de bibliotecaris ens agraden els llibres. Segurament també, però, per sobre de tot, els bibliotecaris creiem en la lectura. No estem sols en aquesta creença que hem assumit de forma tan profunda que, a vegades, no sabem argumentar. El passat dissabte, 15 de desembre, es va celebrar una trobada que relacionava una bona competència lectora amb la capacitat de seguir amb profit el cicle escolar.

El programa LECXIT
La Caixa, el Departament d’Educació i la Fundació Bofill han posat en funcionament el programa LECXIT. A la benvinguda, Albert Sòria, subdirector general de la Fundació "la Caixa",  Mònica Pereña, subdirectora general de llengüa i plurilingüisme, i Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill, van explicar els seus motius.

En nivell de fracàs escolar a Catalunya és molt alt (de fet, qualsevol nivell de fracàs escolar ens hauria de ser intolerablement alt). El provoquen diversos motius entre els quals un de clar és que molts nens no aconsegueixen una suficients competència lectora. Una insuficient competència lectora (en tant en quant la lectura és un instrument bàsic per l’aprenentatge), comporta dificultats per aprendre i provoca fracàs escolar, és a dir, acabar el cicle educatiu sense obtenir el certificat. Aquest fet limita enormement les possibilitats laborals i professionals de les persones i té una correlació clara amb fracàs social. Alhora, les baixes competències lectores fan que una persona tingui poques possibilitats de desenvolupar-se com a ciutadà en una societat que demana cada vegada tenir capacitat de lectura critica.

El programa consisteix en reforçar les capacitats lectores fent que una colla de voluntaris llegeixen amb nens una hora la setmana. Senzill i clar, i, a més, efectiu. Fa un any que funciona i els resultats de l’avaluació mostren que els nenes participants han experimentat millores en lectura i en autovaloració

El Programa Impuls de la Lectura
La sessió va continuar amb un conferència d’Imma Canal, coordinadora del Programa Impulsde la Lectura del Departament d'Ensenyament. Aquesta acció del Departament s’emmarca en el Pla Nacional de Lectura, del que –per cert- no sé trobar informació a la p. web del Dep. de Cultura. Amb aquest programa es vol potenciar “la lectura sistemàtica en totes les àrees i matèries del currículum al llarg de tota l'educació bàsica per augmentar la competència comunicativa lingüística i el desenvolupament de l'hàbit lector dels infants i joves, tenint present que la competència lectora és a la base de molts dels aprenentatges i un requisit per participar amb èxit en bona part dels àmbits de la vida adulta”.

Jo sóc d’una època que a les escoles no hi havia ni instal·lacions escolars, ni professors de gimnàstica. Es va considerar llavors que l’educació física era important per al desenvolupament del nen i l’administració va fer tres coses: desenvolupar programes voluntaristes amb els recursos que llavors hi havia (i que eren pocs), millorar els equipaments educatius amb instal·lacions esportives, i posar professorat especialitzat.

El programa ‘Impuls de la Lectura’ de la Generalitat vol millorar les competències lectores però no té cap mesura que millori les biblioteques, ni cap tampoc que permeti dedicar personal especialitzat al tema. Al meu entendre és un  error. El Departament d’Educació va crear fa molts anys els Centres de Recursos Pedagògics que havien de fer la funció de biblioteca per a molts centres educatius i que han acabat no funcionant. Va posar en funcionament fa no massa el programa Biblioteca punt Edu que dotava a alguns centres educatius de recursos (llibres i persona) per la biblioteca escolar. El programa encertava la direcció, però va tenir poca empenta i va ser abandonat aviat pel Departament (aquest, en canvi, va trobar energia per impulsar un programa que havia de permetre que tot nen tingués un ordinador).

Un assistent a l’acte va observar que el programa de voluntariat LECXIT era un pal·liatiu, ja que el que cal és eliminar les causes profundes que fan que el sistema educatiu reglat no sigui capaç de dotar els nens de competències lectores. Cert. El fracàs escolar i la nostra capacitat de tolerar-lo és una mostra de que la nostra societat no és del tot sana. Cal enfocar els problemes d’arrel, i la lectura a l’escola s’ha de fomentar amb recursos adequats entre els quals hi ha d’haver llibres i revistes de qualitat i diversos que permetin traçar a cada nen un itinerari lector d’acord amb els seus interessos i personal especialitzat que l’ajudi en el procés de tria i li tuteli aquest itinerari lector. A això se n’hi diuen biblioteques i al personal que hi treballa, bibliotecaris. Les biblioteques poden ser grans o petites, situades al centre escolar o a la biblioteca pública del municipi, els bibliotecaris poden haver-se format a les escoles de magisteri o a les de documentació... però si no ens posem al cap que això no ho arreglem amb pedaços continuarem amb mals resultats.   

Com millorar les competències lectores?
La sessió va comptar amb un intercanvi d’experiències moderat per Àlex Cosials al voltant del tema ‘Com eduquem a través de la lectura?’. Hi van intervenir Alba Castejón, Lourdes Reyes, Jaume Centelles, Josep Maria Puig i Maribel de la Cerda. Jo només parlaré de l’exposició de la primera que, en base l’anàlisi dels resultats de les proves internacionals PISA volia extreure conseqüències que ens permetin millorar les competències lectores dels nens.

Les proves PISA avaluen la comprensió lectora de nens de tot el món i permeten comprovar –com ja se sabia- que hi ha dos importants factors que influeixen en capacitat lectora: el sexe dels lectors (les dones són més lectores que els homes) i la classe social a la que pertany el nen (llegeixen més els nens de famílies de classes altes). Aquest són factors que no estan en mans de la societat canviar.

Hi ha dos factors més que influeixen en la capacitat lectora: llegir per plaer i llegir variat. Els que llegeixen per plaer (i no per obligació) obtenen millors resultats a les proves de comprensió lectora de PISA. I els que llegeixen de mes varietat de documents (llibres, revistes, diaris...) també obtenen millor comprensió lectora. Hi ha,  doncs, dos aspectes que la societat pot controlar i que permeten millorar les capacitats lectores: fomentar la lectura per plaer i fer que els nens tinguin un ampli ventall de ‘coses’ per llegir per triar. El 2n depèn de tenir biblioteques ben dotades, el 1r de mobilitzar la societat (família, escola i biblioteques) per generar la imatge que la lectura, a més a més de ser instrumental, sobre tot és font de plaer personal.

Lectura i neurofisiologia
No m’ho esperava, però el millor de la sessió, a parer meu, va ser la conferència final. La va fer Gemma Lienas i va dur de títol “Aprendre a ser feliç a través de la lectura: la funció educadora de la literatura”. Va ser una conferència interessant, intel·ligent, erudita i amb sentit humor que jo no sabre resumir. Va repassar els seus primers passos en la lectura marcats, justament, per la lectura com a plaer, però el més interessant va ser l’excursió que va fer en la neuropsicologia.

El cervell humà és un cervell de rèptil al que se li ha superposat un cervell de mamífer per construir-hi a sobre –finalment- un d’humà. El primer regula els instints bàsics (la supervivència i el plaer). El  segon és responsable e les nostres respostes emocionals i afectives i el tercer el pensament abstracte i el pensament no immediat. Va citar Antonio Damasio (“El error de Descartes”) per afirmar que l’emoció es prèvia a la racionalitat i que la racionalitat es fonamenta en l’emoció.

L’època moderna ha basat l’essència humana en la racionalitat, però, evolutivament parlant, el que ens ha fet humans ha estat la nostra capacitat de crear grups socials amplis. L’espècie humana és la que ha creat grups socials més amplis. Avui tota la humanitat som un gran clan. Això es basa en les nostres capacitats emocionals. Concretament en les empàtiques de ser capaços d’experimentar els sentiments dels altres.

La lectura seria per Lienes una activitat que ens educaria emocionalment. Permetria exercitat l’empatia de posar-se en la pell dels demès. Llegint aprenem sentiments, aprenem a analitzar els conflictes emocionals dels altres, cosa que ens permet resoldre millor els nostres conflictes emocionals. A més a més, el vocabulari adquirit i els sentiments observats a través de la lectura ens permeten conèixer i exposar millor els nostres sentiment. La lectura ens ajuda a ser més humans.

Va recomanar-nos el llibre de Jorge Volpi “Leer la mente : el cerebro y el arte de la ficción”, que o he llegit. Jo n’hi afegeixo una altra de recomanació, “Cómo aprendemos a leer: história y ciència del cerebro y la lectura”, de Maryanne Wolf.

Llegim i humanitzem-nos.



diumenge, 2 de desembre de 2012

Bibliotecas universitarias: cabalgando la tecnología, siguiendo al usuario



[El número de noviembre-diciembre de El Profesional de la Información está dedicado a las bibliotecas universitarias. Sigue a continuación mi contribución a la revista que se publica por gentileza de Tomàs]

Podemos llamarlo tecnologías de la información o bibliotecas digitales (y hace unos años lo llamábamos automatización de bibliotecas), pero si nos miramos los impactos de la tecnología (1) encontraremos muy pocas novedades (¿o ninguna?) que no se haya aplicado a los servicios prestados por las bibliotecas universitarias. Estas llevan 40 años cabalgando la tecnología para conseguir continuar siendo útiles a sus usuarios. Las constantes innovaciones han ido acompañadas de llamadas a hacer cambios profundos en los roles de la biblioteca universitaria. Voces diversas (2) han advertido que las transformaciones a las que nos conducían los cambios tecnológicos no eran ni cosméticas ni acumulativas, sino estructurales y disruptivas.

Los cambios a los que se han visto sometidas las bibliotecas universitarias no han sido menores. Un estudio reciente (3) ha descrito un panorama apocalíptico en el que el incremento de costes, la aparición de alternativas viables a la biblioteca, el uso decreciente de los servicios y las nuevas necesidades de los usuarios forzaría a la biblioteca universitaria al cambio. Pero las bibliotecas universitarias han sido conscientes de la necesidad de adaptarse anticipadamente al entorno. Lo han hecho haciendo profundos cambios organizativos entre los que destaca la creación de consorcios, a finales de siglo y principios de este, para mejorar su capacidad de compra, y lo hicieron antes de verse atenazadas por la disminución de recursos derivada de la crisis económica actual. Lo han hecho también, haciendo evolucionar los roles tradicionales de la biblioteca hacia otros de más adecuados con los tiempos y lo han hecho estando constantemente preocupadas sobre como mostrar a la sociedad que las sufraga los valores que aportan (4).

Las bibliotecas universitarias, con mayor o menor consciencia de la profundidad del cambio, en el pasado han estado y siguen estando en el presente, en la vanguardia de la aplicación de las novedades tecnológicas a sus servicios. Los principales terrenos en oso que, en estos momentos, se esta innovando creo que son los cinco siguientes: los repositorios y el acceso abierto, la renovación de espacios, los servicios a los investigadores, los instrumentos de descubrimiento, y el libro electrónico.

Repositorios y el acceso abierto
El movimiento del acceso abierto (OA) está celebrando su décimo aniversario y nadie duda que las bibliotecas han tenido un papel decisivo en los resultados que se han conseguido. El proceso de reforma de la comunicación científica no está de ninguna forma terminado (5), ni aún predeterminado, pero parece que las universidades y centros de investigación no querrán ya prescindir del control sobre su producción científica. Poner esta en abierto en alguna de las modalidades que tome el OA supone una inversión de tiempo que el investigador no siempre está dispuesto o preparado para realizar. En un pasado algo lejano, acceder a bases de datos remotas a través de la tele-documentación consumía un tiempo que los científicos podían emplear mejor si alguien –las bibliotecas- realizaba las búsquedas bibliográficas.

Actualmente, la implicación de las bibliotecas universitarias en llenar los repositorios de contenido permite que el investigador ahorre un tiempo precioso y que la institución consiga mejor el objetivo final de tener archivada y accesible su  producción científica. Probablemente el OA no vaya a tener una sola y simple forma, y a partir de esta diversidad, las bibliotecas universitarias añaden a sus roles tradicionales el de asesorar a los autores sobre cuándo y en qué condiciones pueden publicar en abierto.

La progresiva digitalización de la vida universitaria llega a todos los rincones. Las tesis doctorales, uno de los productos más característicos de la universidad, quizá sean el ejemplo más claro de lo que puede suponer el movimiento del OA en un próximo futuro. Las tesis doctorales son recogidas a nivel institucional y, a través de protocolos de interoperablidad, recopiladas por recolectores y puestas a disposición de usuario en portales supranacionales, como sería el casi del proyecto DART Europe (6).

Espacios renovados
A lo largo del siglo XX, las bibliotecas universitarias crecieron ganando espacio para los documentos que conservaban, pero en la década de los 90 empezaron a renovar los espacios pensando ya más en los lectores que en los libros. Esta tendencia se ha visto enormemente reforzada por la progresiva utilización de revistas electrónicas, primero de forma complementaria a su versión impresa y más tarde de forma única. En poco más de quince años, grandes espacios de las dependencias de las bibliotecas universitarias ocupados por volúmenes encuadernados de revistas han dejado de tener sentido y han podido reorganizarse. Con respecto al uso de los espacios, los documentos han cedido protagonismo al usuario y las bibliotecas se han rediseñado y se están rediseñando para un uso más social de la información (7). Las bibliotecas han creado nuevas áreas con salas para trabajar en grupo, se han dotado de muchos ordenadores y han buscado  el confort de los usuarios introduciendo cafeterías. Algunos nuevos espacios han recibido nombres como ‘learning commons’, ‘information commons’ o ‘collaboratories’ y, en  España, centros de recursos para el aprendizaje y la investigación (CRAI).

La digitalización de recursos y la renovación de los espacios ha traído una curiosa derivada: se necesitan espacios para almacenar los documentos impresos que las bibliotecas deben continuar conservando pero que tienen un uso bajo o nulo. Algunas bibliotecas ya habían creado almacenes de documentos fuera de su campus y en algunos casos estos almacenes eran cooperativos, pero en el horizonte de unos 20 años estas necesidades aumentaran. Ya no tiene sentido hacer almacenes propios cuándo lo que se guarda en ellos puede consultarse digitalmente, por lo tanto, es lógico que las bibliotecas se planteen la conservación cooperativa de los documentos (8) e incluso su complementariedad con los repositorios digitales de documentos (9).
                                                        
Servicios a los investigadores
Los ordenadores conectados en redes están no solo cambiando los servicios bibliotecarios, cambian también la investigación. La bibliotecas universitarias tienen como una de sus principales misiones facilitar la investigación y lo han hecho tradicionalmente coleccionando documentos para los investigadores. Estos documentos hoy ya no son solo libros o artículos de revistas, sino datos. La eCiencia se desarrolla en redes y los distintos recursos que usan los científicos pasan a ser elementos de la infraestructura de la investigación (10). En este nuevo entorno los retos para las bibliotecas son al menos dos. Por un lado coleccionar y conservar un nuevo tipo de documentos (los conjuntos de datos), y, por otro, saber incorporarse a los procesos de la investigación para ser así útiles a los científicos.

Como en otros casos, la evolución tecnológica hace aparecer paradojas y la mirada de las bibliotecas se dirige a una parte de sus colecciones que tradicionalmente había estado ‘escondida’ y que ahora aparece como especialmente relevante para dar soporte a la investigación en ciencias humanas y sociales (11).

Instrumentos de descubrimiento
Los OPACs en los años 80 del siglo pasado revolucionaron la forma de acceder a las colecciones de una biblioteca, pero ni los catálogos manuales ni los automatizados nunca consiguieron dar información sobre la totalidad de la los documentos de los que disponía una biblioteca. Las bases de datos complementaban el acceso para los artículos de revistas, pero esto requería hacer diversas consultas a instrumento a menudo con interfícies distintas. Con los repositorios digitales, las bibliotecas universitarias se dotan aún de un tercer tipo de instrumento en el que conservan información. Demasiados receptáculos en un mundo en el que Google nos ha acostumbrado a obtener resultados con unas pocas palabras de búsqueda escritas en una única casilla.

Los instrumentos de descubrimiento nacieron con la aspiración de ofrecer una experiencia de búsqueda distinta y enriquecida a los catálogos manuales, y en este sentido, el primero que existió –AquaBrowser- se instaló a menudo como una ‘piel’ añadida al OPAC tradicional y no como substituto. Más o menos al mismo tiempo se desarrollaron buscadores federados –MetaLib fue el primero de los comerciales- que permitían la consulta simultánea de distintas bases de datos y ofrecían un solo conjunto de resultados. Pero el deseo (¿necesidad?) de los bibliotecarios de poder acceder a todos los recursos de la biblioteca desde un solo punto de consulta ha comportado que las búsquedas por filtraje y las federadas evolucionaran hasta convertirse en los productos que hoy se conocen como instrumentos de descubrimiento y que están aún en una fase no totalmente madura. Los catálogos se extienden para incluir búsquedas a artículos de revistas (como hace actualmente WolrdCat) y grandes índices de artículos de revistas pasan a incluir los catálogos de las bibliotecas y los contenidos de sus repositorios (como hacen EBSCO Discovery, Summon o Primo Central) (12). Cualquiera de los dos caminos parece llevar al objetivo de permitir (¡ahora sí!) que una biblioteca ofrezca desde un solo punto de consulta el acceso a todos los recursos que posee o contrata (fondos impresos, documentos electrónicos contratados i objetos en repositorios digitales). Este es en estos momentos uno de los desarrollos clave de las bibliotecas universitarias.

Libro electrónicos
Las bibliotecas universitarias han completado dos transiciones de lo impreso a lo digital. Por un lado, los boletines de índices y resúmenes que pasaron al formato de bases de datos hace unos 40 años, y más recientemente las revistas científicas y académicas. La transición hacia el libro electrónico empezó hace mucho tiempo con el Proyecto Gutemberg pero incide en las bibliotecas a partir del inicio de su generalización con los productos comerciales que aparecieron hace unos diez años. A pesar de la experiencia previa de los editores y de las bibliotecas con los documentos electrónicos, los libros digitales no han hecho la explosión que parecía que sucedería.

Seguramente los motivos son diversos (13), pero a mi me parece que hay tres de fundamentales. Por un lado, la los editores no han sabido crear el enorme fenómeno de succión que fueron los ‘Big Deals’ para las compras consorciadas de revistas. En segundo lugar, el mercado está ofreciendo los libros electrónicos desde diferentes plataformas y bajo diferentes modalidades de consulta y esta complejidad seguramente está inhibiendo muchos usos. Finalmente, los editores, temerosos de la pérdida de mercado que les puede suponer el paso a lo digital, están entrando en este mundo poniendo bastantes restricciones en el uso de libros electrónicos.

Pero la extensión del uso de libros electrónicos es cuestión de tiempo. Mientras tanto su incidencia se ha dejado sentir ya en la forma en que las bibliotecas compraban. Estas, en previsión de usos futuros,  anticipaban demandas y adquirían libros ‘just-in-case’. Pero  algunas editoriales están ofreciendo compras en modalidad PDA (Patron Driven Acquisitions), es decir poder comprar en función de las demandas de los usuarios. El PDA consiste en que las bibliotecas puedan poner a disposición de sus usuarios fondos editoriales de libros digitales durante un plazo determinado de tiempo de manera que el uso de los libros por parte de los usuarios proporcione datos que permitan a los departamentos de compras tomar decisiones en función de la demanda. Al mismo tiempo, en el nuevo entorno digital, la edición universitaria tradicional ha entrado en crisis. La solución puede ser que las monografías universitarias se publiquen en electrónico en portales de agregadores, pero es posible también que se desarrollen nuevos modelos de negocio alrededor del Acceso Abierto. El futuro definitivo del libro electrónico no está aún escrito.


Yo veo muy vivas a las bibliotecas universitarias. En los últimos años han  actuado proactivamente aprovechando las oportunidades que el entorno les ha presentado. Ni las compras consorciadas de recursos electrónicos, ni los repositorios institucionales ni el Acceso Abierto eran a priori terrenos destinados a que las bibliotecas se desarrollaran en ellos, y, a pesar de esto, han sido espacios de servicio que las bibliotecas universitarias han ocupado o ayudado a desarrollar. En plena efervescencia de las disrupciones diversas que está comportando el mundo digital, las bibliotecas universitarias han sabido hacer evolucionar los servicios tradicionales a la vez que, cabalgando las tecnologías, han creado nuevos servicios siguiendo la estela de las necesidades en parte tradicionales, en parte cambiantes, de sus usuarios.


Notas
(1)  Ver el último volumen 30, número 4 de 2012 de la revista Library Hi Tech  , dedicado a ‘30 years of information technologies’, y especialmente el artículo de Sandore Namachchivaya, “The first 30 years of the internet through the lens of an academic library: The University of Illinois at Urbana-Champaign”, p. 623 – 642.
(2)  Ver, por ejemplo Carla J. Stoffle, R Renaud & J.R. Veldof ‘Choosing our futures’ // College & research libraries (may 1996), 213-233, o más recientemente: Lyman Ross and Pongracz Sennyey / The library is dead, long live the library! The practice of academic librarianship and the digital revolution // The Journal of Academic Librarianship, 34(08)2, 145-152 y Steve Coffman / The Decline and Fall of the Library Empire // Searcher 20(12)3. http://www.infotoday.com/searcher/apr12/Coffman--The-Decline-and-Fall-of-the-Library-Empire.shtml
(3)  University Leadership Council. Redefining the Academic Library Managing the Migration to Digital Information Services, The Advisory Board Company. Washington, DC, 2011. http://www.educationadvisoryboard.com/pdf/23634-EAB-Redefining-the-Academic-Library.pdf  [Consulta: 13.11.2012]
(4)  Ver, para eso, la obra clave de Oakleaf, Megan, “The Value of Academic Libraries” (Association of College & Research Libraries, 2010). http://www.ala.org/ala/mgrps/divs/ACRL/issues/value/val_report.pdf
(5)  Ver, por ejemplo, el debate suscitado por la publicación reciente (2012) del informe del grupo de trabajo del Reino Unido para Expanding Access to Published Research Findings, liderado por  Janet Finch, “Accessibility, sustainability, excellence: how to expand access to research publications”. http://www.researchinfonet.org/wp-content/uploads/2012/06/Finch-Group-report-FINAL-VERSION.pdf
(7)  Leo Appleton, Valerie Stevenson / Developing learning landscapes: academic library driving organizational change // Reference services review, 39(11)3, 343-361.
(8)  Lizanne Payne / Library storage facilities and the future of print collections in North America // Dublin, Ohio, OCLC, 2007
(9)  Constance Malpas / Cloud-sourcing research collections: managing print in the mass-digitized library environment // Dublin: OCLC, 2011.
(10)       Norbert Lossau / An Overview of Research Infrastructures in Europe — and Recommendations to LIBER // Liber Quarterly, Vol 21 (2012)  , No 3/4 (2012). http://liber.library.uu.nl/index.php/lq/article/view/8028/8386
(11)       Ver, por ejemplo el estudio de Dooley, Jackie M., and Katherine Luce. 2010. Taking our pulse: The OCLC Research survey of special collections and archives. Dublin, Ohio: OCLC Research. http://www.oclc.org/research/publications/library/2010/2010-11.pdf
(12)       Jason Vaughan / Web scale discovery services // Chicago: ALA; 61 p. (Library Technology Reports; v 47, 2011,  n.1)
(13)       Thad McIlroy / Ebook formats are a mess – here's why // Learned Publishing, 25(12)4, 247–250 doi:10.1087/20120402. 3/5. Llibre e-. Madrid -BCN, 22.10.12.

dilluns, 26 de novembre de 2012

Críticas excelentes, alternativas insuficientes



Hace unos meses Steve Coffman, publicó un interesante artículo bajo el título The Decline andFall of the Library Empireen la revista Searcher 20(12)3. Lo resumieron y comentaron Nieves GonzálezDecadencia y muerte del imperio bibliotecario, Jesús Tramullas, Gibbon y la caída del imperiobibliotecario, y yo mismo, Que somien els bibliotecaris enbiblioteques electròniques?

Coffman estuvo en Barcelona y Madrid la semana pasada y yo pude escucharlo en la Facultad de Biblioteconomía y Documentación de la UB en una conferencia que probablemente no difirió de las otras que dio en España. El mensaje de la interesante conferencia era que, en el entorno digital, a las bibliotecas les han salido competidores que están haciendo y harán lo mismo que las bibliotecas pero con menor coste y más rápidamente que las bibliotecas. Analizó cuatro alternativas que las bibliotecas han considerado en este entorno: ofrecer espacios, ser creadores de comunidades, hacer de editores y facilitar la creación de conocimiento. Rechazó las cuatro por tener poco futuro y animó a las bibliotecas a concentrarse en su rol tradicional de creadores y mantenedores de colecciones impresas. A su entender, esto las bibliotecas tienen que hacerlo cambiando su forma de operar; deben reducir costes de funcionamiento e invertir estos ahorros en la compra de más contenido, es decir, libros impresos.

Comparto en buena parte las críticas de Coffman a la manera de operar de las bibliotecas. Diversos autores han mostrado que el entorno tecnológico supone un cambio profundo en los procesos tal como tradicionalmente los hemos concebido y realizado las bibliotecas. Coffman sugiere que hay dos formas de disminuir los costes operativos actuales: externalizar procesos en empresas comerciales y centralizar servicios y bibliotecas.

Hay dos autores de los que intento no perderme lo que dicen: Lorcan Dempsey y David W. Lewis. Los dos no sólo sugieren cambios en lo que hacen las bibliotecas sino en como lo hacen. Recomiendo el artículo de David W. Lewis, “A strategy for academic libraries in the first quarter of the 21st century” (College & Research Libraries, 68(07)5, 418-434, con traducción catalana)

La idea de Lewis es simple, las bibliotecas orientarnos a lo digital y para ello sacer recursos de los que tenemos ahora y estamos aplicando a lo impreso. La estrategia de Lewis se compone de cinco elementos: completar el paso de colecciones impresas a colecciones en formato electrónico; retirar colecciones patrimoniales impresas a almacenes de documentos de bajo uso; redistribuir el espacio de la biblioteca; modificar lo orientación de los instrumentos, los recursos y los conocimientos técnicos de la biblioteca; y, trasladar el foco de las colecciones de la compra de fondos a la gestión del contenido.

Lorcan Dempsey estuvo en España un par de veces el año pasado y dio dos conferencias de contenido parecido en el congreso de LIBER y en la asamblea de Rebiun. Tengo mis notas de la conferencia del LIBER que se tituló “The university Library: reconfiguring organizational boundaries in a network environment”. Del pensamiento actual de Dempsey yo destaco tres aspectos. El primero que debemos estar en la red y que para ello tenemos que agruparnos; la red es un universo de planetas que atraen usuarios en proporción a su fuerza de gravedad. Las bibliotecas no agrupadas son una constelación de satélites sin fuerza de gravedad suficiente para atraer a usuarios a sus servicios; agrupadas pueden llegar a tener el peso equivalente al que tienen hoy Amazon, Google o la Wikipedia. El segundo, las bibliotecas deben rebajar los costes bajo los cuales operan (la misma idea que Coffman) y para ello apuesta por lo que está haciendo OCLC de estar construyendo un sistema de gestión (WorldShare) que debería permitir este ahorro de costes. El tercero, que las bibliotecas son una entidad multi-institucional es decir, que los servicios que ofrecen son no solo los que pueden construir cada una de ellas sino los que son capaces de construir en cooperación.

Si las críticas que hace Coffman a como funciona las bibliotecas me parecen oportunas y excelentes, las alternativas que ofrece (en su artículo o en la conferencia citada) las considero insuficientes. Tuve el placer de participar en la Jornada "BIBLIOTECAS 2029" que se celebró en Jumilla los pasados 21, 22 y 23 de Septiembre. La jornada nos enriqueció a todos los que participamos en ella. A mi me ‘obligó’ a reflexionar sobre las posibles funciones de las bibliotecas en este contexto de cambios disruprivos.

Creo que el paradigma actual viene menos caracterizado por el paso de lo impreso a lo digital que por el paso de una información escasa y de difícil acceso a una información abundante de fácil acceso. Las bibliotecas han sido útiles a la sociedad por haberle ofrecido un acceso no fácil de obtener a la  información, información que ha ganado en valor a lo largo de los dos siglos pasados. El valor de la información ha continuado aumentando, pero las dificultades de acceder a la misma no han hecho sino disminuir. En este entorno, lo sustancial ya no es (usando la distinción de Michael Buckland) fijarse solamente en la información como objeto sino ampliar nuestros roles hacia la información como proceso.

La información como objeto continuará mereciendo nuestra atención ya que un acceso igualitario a la información requiere que alguien la subsidie y se ocupe de la que no es comercial. Pero la información como proceso debe atraer todos nuestros esfuerzos. En el Siglo XXI adquirir información será crucial para los ciudadanos y este proceso puede estar acompañado o no de ayuda. 

El acceso a la información (objeto) en el Siglo XIX y XX estuvo acompañado y facilitado por las bibliotecas. El proceso de adquirir/incorporar información en el Siglo XXI puede ser dejado a la iniciativa individual (y triunfará un liberalismo desigualitario) o ser acompañado y facilitado por las bibliotecas y conseguir así (o intentarlo) una sociedad igualitaria con respecto las posibilidades que la información proporciona para los desarrollos humanos, sociales y profesionales de las personas.



diumenge, 11 de novembre de 2012

Necessari però encara no suficient: Trobada de responsables de les Biblioteques Públiques de Catalunya




Dijous passat es va celebrar una trobada de responsables de les Biblioteques Públiques de Catalunya. Es recuperava així una vella tradició (estroncada farà uns 20 anys) per la qual la BC acollia una trobada de bibliotecaris de biblioteques populars abans de Nadal. Vaig tenir la sort de ser-hi i vaig sentir que era una ocasió especial i un dia històric i voldria explicar-ho.

Al llarg de tota la meva vida laboral he sentir dir que el conjunt de les biblioteques populars (o públiques, o municipals) formaven part d’un sistema, però la realitat ho negava reiteradament. S’han fet dues lleis de biblioteques, un reglament de la lectura pública, decrets d’unificació de carnets... però el fet és que les biblioteques populars no formen un sistema, ni ofereixen un servei unitari a la població de Catalunya. El conjunt de biblioteques públiques de Catalunya és un sistema en la forma més que en la pràctica. No tenen ni instruments, ni praxis, ni serveis comuns.

Des d’un dels seients de l’espai teatral que habitualment ocupa La Perla (amb un ‘Luces de Bohemia’ que no s’hauria de perdre ningú), i veient la sala plena de  de bibliotecaris agermanats ja vaig sentir que els responsables de les biblioteques públiques de Catalunya se senten un sistema i volen que hi hagi un sistema.

Era, doncs, una trobada necessària. Un encert de la nova Cap del servei de biblioteques Carme Fenoll que, amb un acte tan senzill com convocar una reunió conjunta, i amb la resposta massiva de la gent anant-hi,  han mostrat que més enllà de les lleis, decrets i estructures organitzatives, els responsables del servei el perceben com un tot.

Abans havia estat així? Jo crec que no. Cal recordar que el Servei de Biblioteques va intentar, en el moment de restabliment de la Generalitat, establir un únic servei per a totes les biblioteques de Catalunya. La destitució de Dolors Lamarca com a Cap del Servei va impedir veure com hagués evolucionat aquella empenta. Des de llavors el Servei ha fet dues coses: no fent o fent a cop de decret.

En la major part de la seva existència, el Servei de Biblioteques s’ha acontentat en existir, actuant com si les xarxes territorials existents més les biblioteques provincials funcionessin com un tot, sense que res en la realitat ho permetés observar. En algunes ocasions (per exemple, més recentment), el Servei ha actuat a cop de decret, volent forçar la realitat amb serveis que es promulgaven com a nacionals des d’anuncis televisius, però que no es traslladaven a la realitat.

Ara si tenim un sistema català? No, encara no. L’acte del passat dia 8 va demostrar-se ser un acte necessari, un acte que mostra que, més enllà dels desencontres entre administracions, els responsables del servei es reconeixen com pertanyents a una unitat. Era un acte necessari, però ha estat encara insuficient. Ho raonaré més endavant.

El conseller Ferran Mascarell, el director general Jordi Cabré i la cap de servei Carme Fenoll van fer un seguit d’afirmacions definidores de la política bibliotecària del Departament. Intentaré transcriure les que em semblen més importants:
  • Les biblioteques són un indicador de l’estat de benestar cultural d’un país. Són també una 1a garantia d’igualtat d’oportunitats i, sovint, la1a porta d’entrada d’un estranger al nostre país.
  • La biblioteca és un equipament cultural proactiu que reclama participació al seu usuari (a diferència de la resta o majoria d’equipaments culturals que a l’usuari només li demanen atenció i no participació)
  • El sistema bibliotecari de Catalunya ha de ser únic, però no ha de ser uniforme, ni centralitzat, ni unificat. Coordinat sí, amb un únic carnet i amb un únic catàleg col·lectiu de biblioteques municipals. La seva actuació ha de ser per mancomunació (de serveis, de recursos, d’equips humans...), respectant la idiosincràsia de cada u.
  • Hi ha d’haver més col·laboració entre totes les administracions que mantenen biblioteques. Hi ha d’haver grups de treball per col·laborar i fer les coses entre tots.  
  • El mapa actual de biblioteques i els estàndards en que es basa no són un objectiu en si mateix. Mapa i estàndards s’han de reajustar a la realitat del país i la seva aplicació s’ha de flexibilitzar.   
  • La biblioteca del futur serà un lloc de trobada de persones. L’espai físic es mantindrà i es mantindrà com una garantia de contacte entre persones humanes. Les biblioteques seran llocs on autoformar-se, on socialitzar-se, on créixer a nivell personal.
  • La biblioteca pública té però un problema de visibilització. No està al centre de la vida cultural del país. Els responsables polítics no saben veure el paper de la b en la societat actual, i els bibliotecaris no saben mostrar la importància de les b per a la societat actual.
  • Les biblioteques tenen un important paper en el futur: en l’educació permanent, per donar cohesió social i oportunitats a tothom, per fer una societat més sabia i amb més valors i per fomentar la democràcia.
La trobada ve ser un èxit. Jo la valoro  com una fita històrica en el que hauria de ser un inici d’un pla de treball que conduís a organitzar la totalitat de recursos de biblioteques populars en un tot, en un sistema. L’èxit de l’acte i la seva oportunitat , no han d’amagar però la seva insuficiència. 

Vegem els elements negatius de la situació:
  • L’acte (aquest inici) es produeix no a l’inici d’una legislatura sinó dos anys després. En circumstàncies normals això voldria dir que tens dos anys per fer coses però aquesta legislatura s'ha acabat i ara cal esperar la formació d’un nou govern. Ja hem perdut dues oportunitats en les que hi ha hagut el mateix partit al govern del departament de Cultura (el PSC amb el 1r tripartit i CiU a l’actual legislatura). A la 3a anirà la vençuda?
  • Hi ha un discurs encertat, però jo no se veure plans concrets per arribar on es vol anar. Unificar xarxes en un tot coherent necessita més que bones paraules, necessitat d’una visió orgànica (organitzativa) de repartiment de competències, necessita l’estructuració de serves i necessita idees noves (com, per exemple, donar més autonomia a xarxes reals de grans municipis com Barcelona, l’Hospitalet o Terrassa).
  • El moviment és important, però el moviment pel moviment i la crida a la bona fe no són suficients. El govern ha d’articular amb realitats concretes la crida a fer un sistema únic però no unificat, coordinat però no dirigit, complementari i no duplicat.

És un bon començament, un començament necessari, però encara no suficient.

diumenge, 4 de novembre de 2012

Voluntaris per llegir: bones idees posades en pràctica


La Unesco ha publicat fa poc el Informe de Seguimiento de la EPT en el Mundo on se’ns recorda que l’educació no consisteix només en vetllat per a que tots els nens tinguin escola, sinó que “se trata de preparar a los jóvenes para la vida, dándoles oportunidades de encontrar un trabajo digno, ganarse la vida, contribuir a sus comunidades y  sociedades y desarrollar su potencial.” 

L’escolarització efectiva suposa la superació dels nivells que s’han establert per a cada nivell educatiu. Espanya està al 3r lloc a la cua d’Europa en percentatge de joves que abandonen els seus estudis de batxillerat o formació professionals sense obtenir la titulació. Fracàs escolar se’n diu d’això i, des d ‘aquest punt de vista el nivell espanyol de fracàs escolar és sinònim de fracàs del nostre sistema educatiu i/o de la nostra societat.

Deu haver-hi diversos motius que causen el fracàs escolar, però innegablement un és el no haver assolit en el seu moment sòlides competències bàsiques en la lectura. Si no s’entén el que es llegeix, difícilment la lectura ens pot ajudar a assolir altres coneixements. Per això és important fomentar la lectura en el moment adequat del cicle educatiu. 

Aquesta és una gran raó (no pas la única) per tenir biblioteques en els equipament educatius. El fracàs escolar és, tornem-ho a dir, un enorme fracàs social, però és, sobre tot, un ‘fracàs’ personal, ja que dificulta que la persona pugui desenvolupar-se com a tal i en l’àmbit professional.

Millorar la comprensió lectora és, doncs, un dels instruments per a pal·liar el fracàs educatiu. Això és el que intenten les campanyes de foment de lectura a les escoles i això és el que persegueix el programa LECXIT lectura per a l’èxit educatiu. L’ha endegat la Fundació Jaume Bofill (amb la col·laboració de la Caixa i el Dep. d’Ensenyament) i consisteix en que alguns nens tenen un tutor que fa amb ells una hora de lectura. Els tutors son voluntaris

En busquen ! 

No es necessita cap formació específica, només cal saber llegir correctament en català i tenir ganes d’incidir en l’educació dels infants. Tot això m’ho va explicar l’Àlex Cosials fa uns dies i em va alegrar la setmana. Que entre tanta misèria intel·lectual i campanyes de cara a la galeria hi hàgiu qui promogui la lectura des de la base i amb mitjans modestos és digne d’elogi.

Val la pena fer-ho conèixer per atreure voluntaris cap al projecte i forces cap a la promoció de la lectura. mireu-vos el vídeo aquest per acabar-vos de convèncer (si esteu convençuts, mireu-vos-el igualment) 


diumenge, 28 d’octubre de 2012

Comparar pomes amb pomes o avaluar per millorar



En aquest bloc m’he ocupat abans de la feina excel·lent que fa la Diputació de Barcelona avaluant les seves biblioteques.

En un estudi recent (de 2011) avaluen l’ús i la satisfacció dels usuaris actius (persones amb carnet i que hi hagin anat 12 mesos abans de l’entrevista telefònica que se’ls va fer). Alguns resultats que extrec de l’informe, que, lamentablement, no troba a la xarxa, són:
  • Perfil dels usuaris. Un 23% tenen entre 14 i 24 anys, un 21% entre 25 i 34 i un 27% entre 45 i 54. Un 21% són estudiants, un 11% aturats, un 9% jubilats, un 3% mestresses de casa i la resta treballadors d’algun tipus
  • Ús de la biblioteca. Un 60% hi van al menys 1 vegada al mes. Un 30% de visites són de més de 3 hores, un 25% d’entre 2 i 3 h, i un 25% d’entre 1 i 2.
  • Motius de la visita. Els tres usos més mencionats són fer préstec (40,5%), estudiar (22,5%) i llegir (13%).El motiu principal per anar-hi és per oci (55%), seguit de per estudiar (32%) i per motius professionals (11%). Un 40,6% dels entrevistats diu que va a la biblioteca a fer-hi alguna cosa i aprofita per endur-se documents en préstec.
  • Valoració de la biblioteca. Els entrevistats donen a la biblioteca una nota que obté una mitjana de 8,1. Un 60% considera que l’horari és molt o bastant adequat i la resta que ho és poc o gens.
  • El servi de préstec. És valorat amb un 8,4 (una mitjana superior a la de la biblioteca). Una mica més de la meitat dels enquestats usa el servei.
  • La col·lecció. Un 70% la considera molt o bastant complerta, un 21% poc o gens. Un  82% considera fàcil o molt fàcil trobar els documents. Quasi la meitat dels entrevistats ha usat alguna vegada el catàleg i consideren que és fàcil o molt fàcil d’usar un 85% de persones.
  • Ordinadors i xarxa. Més del 90% tenen ordinador a casa i el 78 entre a internet cada dia. Un 51% ha entrat a la web de la biblioteca alguna vegada, un 31% ha usat el catàleg des de fora la biblioteca alguna vegada i un 19% ha renovat préstecs o fet reserves des d’internet.

El servei de biblioteques de la Diba manté des de fa temps uns indicadors excel·lent que explota per a cada biblioteca mostrant-li les seves dades individuals i (i això és el millor) la posició de la biblioteca en cada indicador respecte a diverses biblioteques similars a l’analitzada. Així, la biblioteca de St. Joan Despí pot estar satisfeta per haver passat del 40,85% de població amb carnet el 2010 al 47,57% el 2012, però pot estar-ho més de tenir el percentatge més alt de les biblioteques del seu grup.

Les dades i indicadors s’agrupen en dos apartats: la biblioteca i el servei bibliotecari. Les dades i indicadors de la biblioteca inclouen espai, personal, col·lecció, punts de lectura, equipament, usuaris, serveis i pressupost. Les del servei bibliotecari municipal: territori i població, accessibilitat, orientació a l’usuari, ús, anàlisi de la col·lecció, anàlisi econòmica i recursos humans.

Una feina excel·lent que ho és perquè està ben executada, però –sobretot- perquè és continuada en el temps. L’avaluació té alguns escèptics i tinc algun bon company que veu en les estadístiques no gaire res més que propaganda i algun altre que les tem per simplificadores de la realitat. Les dades i els indicadors poden ser això, però no tenen aquesta intenció.

Saber què passa a la nostra biblioteca serveix per millorar, per retre comptes i pe posar en valor el que fem. Per millorar perquè només les dades són capaces de fer-nos veure les coses diferentment i allunyar-nos de les valoracions subjectives que inevitablement fem d’allò en el que estem implicats. Per retre comptes perquè és de rigor democràtic que expliquem quin ús tenen els recursos que gestionem als que paguen els impostos i taxes de les que les biblioteques treuen els recursos per funcionar. Per posar en valor el que fem (i aquesta és la funció actualment més ‘de moda) perquè en moments de crisi i retallades hem de mostrar on incideixen els serveis de la biblioteca.

L’avaluació és metodologia, però és continuïtat que ens mostri si fem més o menys (cosa que ens ha de permetre preguntar-nos perquè), és carinyo perquè ens estimem el que fem i volem millorar-ho i és voluntat de canvi perquè per no canviar no cal avaluar-se.

La feina de la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona és exemplar, com ja he dit, i útil, però li podem posar un ‘però’. Com és que les anàlisis d’ús i satisfacció no s’han estès a la resta de biblioteques municipals de Catalunya? Catalunya és un territori relativament homogeni, tenir dades de la biblioteca de Figueres al costat de la de Vic milloraria el coneixement que tenim del rendiment dels equipaments bibliotecaris. Tenir una enquesta d’ús i satisfacció a nivell de Catalunya (que pot donar les dades desagregades per províncies) hauria de ser una eina fonamental de la planificació bibliotecària. 

dilluns, 22 d’octubre de 2012

En la Jubilació de Dolors Lamarca



Divendres passat es va jubilar la Dolors Lamarca. La Dolors ha estat una persona molt important per la nostra professió, important com ho han estat Rosa Ricart, Montserrat Roca o Carme Mayol. Importants totes les citades no només pel que han fet, sinó sobretot pel que han deixat fet. El nostre present s’ha beneficiat del que molta gent ha fet abans que nosaltres, però algunes persones han resultat clau per la influència de les seves aportacions.

La Dolors va fer aportacions essencials en tres moments de la seva vida laboral: quan va ser la Cap del Servei de biblioteques de la Generalitat, en els primers anys de la direcció de la biblioteca de la Universitat de Barcelona i més recentment com a directora de la Biblioteca de Catalunya.

La Dolors va ser la primera Cap del Servei de Biblioteques en una Generalitat restaurada. Era el 1979 i es tenia poca experiència de govern. Van ser uns anys difícils (recordem que el cop d’estat d’en Tejero va ser el febrer de 1981) en els que hi havia més il·lusió que recursos. Era però més important mai encertar la direcció o direccions amb les que calia començar a avançar.

Les primeres passes de la política de biblioteques –donades per la Dolors- van ser per modernitzar, per crear un servei nacional i per crear infraestructures. Les biblioteques populars havien resistit bastant be el franquisme adherint-se al model de la Generalitat republicana. Havien passat però molts anys i calia fer biblioteques noves i fer-les més populars, allunyades ja del rigor noucentista amb que es va crear la xarxa. Va ser així amb les primeres que va poder fer la Generalitat (i recordo la 1a: Can Sumarro, avui en procés de reformes).

La segona passa en la bona direcció va ser la de fer (o voler fer) un servei de biblioteques populars o municipals a nivell de Catalunya . Queda això reflectit a la Llei de biblioteques de 1981  i en la praxi organitzativa de serveis territorials de suport. Va ser segurament una llàstima l’esperit poc nacional del PSC, que llavors governava la Diputació de Barcelona, que va abandonar la gestió de la Biblioteca de Catalunya amb moltes reticències i va oposar-se a la integració de les biblioteques de la seva xarxa a la de la Generalitat.

Creació d’infraestructura, en darrer lloc, amb l’Institut Català de Bibliografia. Aquest estava encarregat de l’elaboració de la bibliografia nacional (una tasca fonamental segons l’agenda internacional de llavors feta per la IFLA), però va tenir un paper fonamental en la traducció i adopció de normativa de catalogació (ISBD, AACR2 i CatMARC) i en la confecció de programari de gestió de catàlegs. Cap d’aquestes dues coses haguessin assolits els resultats que van tenir sense el recolzament de la Dolors.
  
Quan la Dolors Lamarca va assumir la direcció de la biblioteca de la UB, el que entenem avui per ‘biblioteca de la UB’ era la biblioteca general de Plaça Universitat. La direcció de biblioteques (ni a la UB ni a cap universitat espanyola) s’ocupava de les biblioteques de facultat o de departament. Aquestes feien la seva vida deixades de la ma de Deu i amb uns nivells de serveis clarament mediocres tret de les comptadíssimes excepcions de la biblioteca de Física i Química de la UB i la d’Arquitectura de la UPC.

El més revolucionari de llavors –difícil de valorar des dels ulls d’ara- va ser considerar que la direcció de biblioteques incloïa la totalitat de les biblioteques de la universitat i començar a actuar en conseqüència. Les biblioteques universitàries espanyoles són el que són (i passen amb molt bona nota l’examen del que s’ha fet en aquests darrers 30 anys) gràcies a aquest posicionament clar. Pot semblar-nos evident  d’avui estant, però això mateix encara no és una realitat a Itàlia i no ho ha estat a França fins fa poc.

La idea que totes les biblioteques de la universitat fossin una ‘unitat funcional’ va trobar acollida en alguns col·legues d’altres universitats d’Espanya en el difícil període de reorganització de les universitats que va tenir lloc els anys 80 (recordem que la llei de reforma de la universitat, LRUés de 1983). La Llei no disposava res que permetés reformar el principal mal de les biblioteques de la universitat, la seva dispersió, i això va general un moviment professional que va culminar amb la creació de Rebiun. Rebiun va gestar-se com a xarxa cooperativa agafant el bon model de les cooperatives angleses i del PICA holandès. Rebiun va proporcional una ideologia de reforma bibliotecària (tots els fons bibliotecaris d’una universitat es constituïen en una unitat funcional) i va crear infraestructures de suport per a les biblioteques de la xarxa (préstec interbibliotecari i la possibilitat de catalogar per còpia a través d’un catàleg col·lectiu).

Les tasques de modernització de Dolors Lamarca a la UB van passar per la creació de nous edificis de biblioteca de facultat que recollien els fons de biblioteques departamentals, la creació de serveis tècnics i una estructura de gestió feta pels caps de les biblioteques i per l’automatització del catàleg de la biblioteca, tasca aquesta que la Dolors ja va trobar iniciada.

Dolors Lamarca ha escrit poc, però les seves principals aportacions a la direcció de la BC les va expressar a l’article «La Biblioteca de Catalunya en el sistema bibliotecari de Catalunya»Deia allà: “Fins fa uns anys, accés significava que els usuaris podien visitar les instal·lacions de la biblioteca, situada normalment a la capital del país, o utilitzar costosos serveis de préstec interbibliotecari. Avui, accés significa obtenir els continguts per la xarxa, des de qualsevol punt del món.”

L’entrada de les biblioteques nacionals en el món digital no ha estat fàcil. La  Biblioteca de Catalunya, sota la seva direcció, ha abraçat sense vacil·lacions les oportunitats de tenir la informació digitalitzada per tal d’oferir-la a qui la pot necessitar amb unes possibilitats d’accés que es veuen molt incrementades. Segurament l’acte més valent i decisiu va ser l’acord de la BC amb Google llibres gràcies al qual s’estan digitalitzant un bon nombre de llibres de la biblioteca i d’altres quatre biblioteques patrimonials de Catalunya. Una altra vegada la decisió de fer-ho ens pot semblar obvia avui, però no ho era quan es va prendre, ni tampoc no va ser, podem dir-ho ara, fàcil.

Amb la idea de donar accés als fons de la BC a través de la xarxa, la Biblioteca de Catalunya va participar des del primer dia a Europeana i deu ser gràcies a això que el català és una llengua europea (a Europeana, almenys)

Cal sumar aquí l’arxiu de la web de Catalunya que es fa amb Padicatla digitalització de col·leccions completes de revistes que ja no es publiquen feta amb ARCAla participació en iniciatives cooperatives de digitalització com TDXMDC i RACO.


Probablement els molts anys de feina de Dolors Lamarca es mereixin més ratlles però en aquestes he intentat ressenyar el més substancial del seu llegat. Crec que és innegable. Els que he destacat ho he fet des de la perspectiva subjectiva que inevitablement tinc per haver estat en aquestes batalles i també des de la subjectivitat de l’agraïment i afecte que li tinc i des d’aquí li declaro.