diumenge, 27 de novembre de 2011

Les biblioteques catalanes i la crisi: una mirada cap endavant

La Llei 4/1993, de 18 de març, va establir les bases i les estructures fonamentals necessàries per a la planificació, la creació, l’organització, el funcionament i la coordinació del Sistema Bibliotecari de Catalunya. En els anys transcorreguts des de l’aprovació de la llei alguns àmbits dels serveis bibliotecaris han millorat de forma molt important.

Malgrat partir de situacions deficients i comptar amb una tradició immediata inferior, en molts aspectes i realitzacions les biblioteques de Catalunya s’han modernitzat i posat a un nivell similar al de països europeus. Les activitats de la Biblioteca de Catalunya, les de les biblioteques municipals i les de les universitàries presten sòlids serveis a les respectives comunitats i s’han consolidat com a realitats d’èxit en el context bibliotecari dels països del nostre entorn geogràfic i socioeconòmic.

Aquests resultats han estat possibles gràcies a les polítiques de les administracions públiques que, a tots els nivells administratius i rectificant les no inversions del passat, han apostat per dotar als ciutadans de serveis bibliotecaris moderns. Els recursos però no són suficients per explicar els encerts de la millora bibliotecària experimentada en els darrers anys. Aquesta s’ha basat en tres factors:

  • La internacionalització, és a dir, en el seguiment dels millors i més moderns desenvolupaments a nivell mundial en l’àmbit de les biblioteques per tal d’adaptar-los a la realitat catalana.
  • La professionalitat en la gestió, basant aquesta en personal especialitzat que ha planificat l’assoliment dels objectius plantejats a nivell polític i ha gestionat els recursos amb criteris de servei públic.
  • La cooperació intensa a nivell de Catalunya, tant entre les biblioteques del mateix tipus com entre les que serveixen a diferents tipus d’usuaris amb els resultats de tenir avui un sistema bibliotecari més eficient i més eficaç.

La situació econòmica que es viu a nivell europeu es concreta en el cas català en una disminució important en els recursos públics que les administracions tindran per tal de fer les seves polítiques. És evident que les biblioteques han de viure també els reajustos que la situació comporta, però hauria de ser-ho també que aquests s’han d’establir en funció de les polítiques que es vulgui afavorir i dels resultats que es vulgui obtenir a mig i llarg termini.

Les biblioteques no són ni de tros els equipaments culturals més visibles. No inauguren exposicions, no atreuen celebritats ni tampoc estrenen programació cada temporada. Les biblioteques són però un equipament cultural de base que proporciona els seus serveis a la societat que serveix de forma callada, pausada i massiva. Les biblioteques són garantia de democràcia i proporcionen cohesió social. Més de la meitat dels ciutadans de Catalunya té carnet d’alguna biblioteca municipal i un 95% dels universitaris usa les biblioteques dels seus centres.

Hi ha almenys tres motius per fomentar les biblioteques en qualsevol moment i també en moments de crisi econòmica:

  • Són equipaments que permeten i reforcen els creixements de les persones i sustenten l’autoaprenentatge, la formació al llarg de la vida i en aquests moments l’alfabetització tecnològica.
  • Són entorns públics que no estan basats en el consum, que permeten la satisfacció d’afeccions individuals i que reforcen els hàbits culturals en els que es sustenten tots els sectors de la cultura.
  • Són institucions que afavoreixen els desfavorits ajudant així a la inclusió social i a la creació de llaços comunitaris. En moments de crisi econòmica, les biblioteques són per a molta gent el refugi que no podran trobar a un altre lloc.

Les dificultats econòmiques del present i dels propers anys no haurien de sacrificar res del que és fonamental de l’aconseguit fins ara en serveis bibliotecaris. Les biblioteques han de participar en els debats i canvis que es tinguin en el sector cultural per tal d’adaptar-se al nou entorn, però les administracions públiques tenen en aquest cas tres bases sòlides a partir de les que fer-ho:

  • El fet fins ara, que en molts casos no només està ben fet sinó que és exemplar.
  • Els valors d’internacionalització, professionalitat i cooperació amb els que s’ha basat la feina feta.
  • Els coneixements i l’experiència dels professionals en actiu que han estat els que han construït la realitat actual.

Catalunya està vivint intensament la profunditat dels canvis que està comportant a nivell mundial passar d’una societat industrial a una d’informacional. Cada vegada més la riquesa, el benestar i la felicitat de les comunitats i de les persones tindran el seu origen en processos que s’inicien en la informació. Al llarg de la seva història, les biblioteques han fet això, proporcionar informació i també formar en com usar aquesta informació.

El que s’ha fet fins ara en biblioteques no és suficient per al futur. Cal preservar-ho però no n’hi ha prou en preservar-ho. Cal aprofundir les millores realitzades en els darrers anys:

  • Cal reforçar les biblioteques a nivell institucional, indicant que cada nivell de l’administració te la responsabilitat d’oferir als seus administrats recursos i serveis d’informació.
  • Cal incrementar els mecanismes de cooperació i coordinació entre biblioteques i cal fer-ho des de la base, sense criteris apriorístics ni verticals.
  • Cal reforçar les eines col·lectives ja existents i crear de noves només aquelles que reforcin els serveis bibliotecaris que presten les biblioteques.
  • Cal tenir una agenda per a la digitalització dels recursos culturals, agenda en la que intervenen múltiples sectors, però que té en les biblioteques el principal agent d’accés i difusió.
  • Cal continuar fent plans de promoció de la lectura i, sobretot, dotar al país de biblioteques escolars i d’accions específiques de foment de la lectura i de l’alfabetització informacional a nivell de l’ensenyament.

diumenge, 20 de novembre de 2011

Las asociaciones profesionales y su papel frente la crisis

Este lunes pasado asistí a la conferencia del Presidente del Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España (CSCAE), Jordi Ludevid, que con el título (en catalán) de “¿Una profesión en ruinas? Proyectos del CSCAE contra la triple crisis” impartió en Barcelona. Me permitió esto constatar que no hay temas poco interesantes sino, en todo caso, conferencias poco inteligentes. No lo fue la del Presidente del CSCAE y lo que dijo lo creo aplicable a la profesión de bibliotecario. Voy a intentar resumir lo que dijo con el claro propósito de que sus ideas puedan iluminar el camino que a mi entender deberían emprender de forma decidida e inmediata las asociaciones profesionales de bibliotecarios en España.

Según Ludevid el papel de las asociaciones profesionales en este momento sería: identificar la crisis, explicarla y combatirla. La identificación de la crisis es fácil en la arquitectura ya que las viviendas construidas en 2010 han sido un 10% de las hechas en 2006. La crisis tomaría una triple dimensión en el caso de la arquitectura: la económica, una de profesional y una de normativa y legal. El combate consistiría en la formulación de propuestas (que pueden perfectamente no tener éxito) que dinamicen el sector, que permitan redefinir la profesión en estos momentos de cambio y que propongan alternativas a la situación actual que sitúen mejor a la profesión en un futuro próximo. Veamos si nos es aplicable a los bibliotecarios.

Identificación de la crisis. Hay quién niega la existencia de crisis en nuestro sector. De hecho, es lo que parece, los foros profesionales no están tratando la crisis, es decir deberíamos deducir que no existe. Los colectivos profesionales deberían ‘ya’ crear los instrumentos que nos permitan medir si hay crisis y que dimensión esta tiene. Lo ha empezada a hacer la Asociación Andaluza de Bibliotecarios (ver el “Estudio sobre el impacto de la crisis económica en las bibliotecas andaluzas” de su último Boletín)

Deberíamos empezar a medir la disminución de los presupuestos para bibliotecas experimentados en 2011, los previstos para 2012 y a analizar su impacto sobre los servicios bibliotecarios actuales y la creación de nuevas bibliotecas. Deberíamos medir en qué grado una parte de la profesión vive condiciones laborales precarias y en qué medida estas empeorarán en las circunstancias actuales.

Lo grave no es que nuestras asociaciones no reconozcan la existencia de la crisis, sino que parece que no se atreven a hacerlo. Que en el contexto actual parecen asumir lo que justamente una asociación profesional no puede asumir: que los efectos de la crisis son más graves para otros sectores que para el nuestro y que las bibliotecas son sacrificables en momentos de constreñimiento económico.

Explicación de la Crisis. Ludevid explicó que la crisis no es sólo económica y que lo es además de ejercicio de la profesión y de marco normativo. Creo que sin forzar sus argumentos, los bibliotecarios estamos viviendo también una triple crisis. La económica, por evidente, la omito.

La crisis profesional en nuestro caso se centraría en la profunda transformación del ejercicio profesional derivada de la digitalización de la información. Los cambios, gestados de forma constante a lo largo de las pasadas décadas, son profundos y están poniendo las bibliotecas en la tesitura de desaparecer o de transformase. Si continuamos queriendo hacer como lo hemos estado haciendo hasta ahora estamos cavando nuestra tumba. No se trata de abandonar los valores profesionales que justifican la existencia de las bibliotecas. Sí se trata de revisar con profundidad los medios y la forma (edificios, colecciones y servicios) con los que hemos estado satisfaciendo las necesidades sociales con respecto la información.

Parte de la crisis que viven los arquitectos es normativa y legal, según Ludevid y se concretaría en la adaptación de su titulación a Bolonia y a las nuevas normas legales que regulan la edificación. Esta sería una categoría que también nos es aplicable ya que los instrumentos que inciden en nuestra práctica profesional están en proceso de cambio. Ya no los bibliotecarios viejos como yo mismo, sino los que finalizaron su formación hace más de 10 años, nos encontraremos en que los instrumentos que aprendimos a utilizar en nuestros estudios dejaran de ser aplicables. La revolución digital (y la social derivada de la crisis) hará en un breve plazo de tiempo, obsoletas las normas de catalogación, los criterios de creación de colecciones y los instrumentos de evaluación de servicios.

Combate contra la crisis. Algunas de las propuestas de los arquitectos: más construcción, transformación de las viviendas, cambios en la forma del ejercicio profesional, calidad en la formación universitaria, … Estas propuestas no nos son aplicables de forma directa pero pueden servir de guía. Nuestra posición debería ser más la defensa de los niveles se servicio conseguidos que de creación de nuevas bibliotecas (con una excepción que comentaré). Ni se han hecho demasiado bibliotecas, ni se han hecho en lugares que no se debía, ni las hechas son demasiado grandes. Las infraestructuras culturales (y mucho menos las bibliotecas) no son las culpables de la crisis ni de la deuda.

La crisis no debería inhibirnos de hacer propuestas que mostraran que las bibliotecas y nuestra profesión tenemos algo que ofrecer a esta sociedad en crisis y proceso de cambio. Si no lo consideramos así, más nos vale que vayamos buscándonos otra profesión. Nuestro sistema educativo primario y secundario necesita bibliotecas (y profesionales que las gestionen) si queremos que la ciudadanía del futuro sea capaz de aprender a lo largo de la vida y un agente activo en la sociedad de la información. Muchas de nuestras instituciones deberían tener biblioteca si queremos que la información se gestione de forma eficaz y con posibilidad de ser utilizada en el futuro. Las empresas deberían descubrir también nuestras virtudes profesionales a partir de la mejora de la productividad y resultados.

Debemos también cambiar la forma del ejercicio profesional. Este se ha forjado en un contexto de grandes instituciones (bibliotecas) construidas alrededor de lo impreso. La cooperación deberá crecer, la flexibilidad en el ejercicio profesional aumentar y las asociaciones profesionales deberán (deberían) construir una visión compartida que nos reforzara a todos. Leo en “La edad de la empatía” de Frans de Waal: La depredación [la crisis] fuerza a los individuos a juntarse” y cuenta como “los arenques y otros peces… cuando se aproxima un tiburón o una marsopa, ,se apretujan al instante o viran de manera coordinada y abrupta como un relámpago plateado.”

Hay crisis; hay más de una crisis y el pescado no lo tenemos vendido.

dilluns, 7 de novembre de 2011

15è aniversari del CBUC

Avui és el 15è aniversari del CBUC. L’aniversari ‘oficial’, que és quan els estatuts del CBUC van ser publicats al DOGC. El naixement real és de bastant abans, del 1991 almenys.

El 1990 el panorama de les universitats de Catalunya era bastant diferent del d’ara. Existien la UB, la UAB i la UPC i la UPF, mentre que la UdG, la UdL i la URV estaven en procés de creació i de la UOC encara no se'n parlava. La UPF naixia de bell nou, mentre que les altres ho feien a partir de la segregació de les universitats existents fins llavors. En aquell moment hi havia quatre institucions que feien servir el mateix programari de gestió, el VTLS, i eren la UAB, la UPC, la UPF i la xarxa de biblioteques populars de la Diputació de Barcelona.

Les reunions entre aquestes quatre entitats per coordinar la implementació de VTLS van comportar que en un moment es pensés (i es volgués) fer alguna cosa més. Es va demanar a VTLS que fes un projecte en el que s’exploressin possibilitats ulteriors de col·laboració i la seva proposta va ser crear un marc d’interconnexió de catàlegs (en una 1a fase) i d’un catàleg col·lectiu, (posteriorment). Cal dir que el 1990 no existia Internet ni les possibilitats de connexió entre ordinadors que hi ha ara.

El 1991 va sortir la possibilitat de demanar un ajut econòmic a través del Departament d’Ensenyament (on llavors estaven adscrites les universitats), ajut que va ser concedit. Era un ajut al 50% entre el Ministeri d’Educació i el departament d’Universitats de la Generalitat. El projecte però, malgrat la seva aprovació, va quedar aturat uns quants anys. Un dels motius va ser perquè el Departament d’Ensenyament no sabia com conciliar la cooperació entre universitats (administració de la Generalitat) i la xarxa de biblioteques de la Diputació (administració local).

El projecte demanava diners per fer un catàleg col·lectiu i també per acabar d’automatitzar les biblioteques de les universitats llavors en curs de creació: la de Girona, la de Lleida i la Rovira i Virgili. Les universitats estaven encara en procés de formació i la infraestructura de les biblioteques depenia de la de la UB, UAB i UPC. Els diners del projecte de 1991 van ser, doncs, pel local i pel global; pel local (l’automatització de les biblioteques esmentades) i pel global (el que després va ser el CCUC).

El projecte de 1991 va fer una llarga travessia en el desert fins que va ser rescatat de l’ostracisme pel Director General d’Universitats Ramon Pla (amb la col·laboració de la Vera Pawlowsky i d’en Gabriel Ferrater, a la UPC). Aquest va resoldre els dos obstacles polítics que impedien la realització del projecte i que van suposar, per una banda, la desvinculació de les biblioteques populars del projecte (i la inclusió de la UB en el mateix) i, per una altra, la incorporació de la Biblioteca de Catalunya com a biblioteca de recerca i representant del Departament de Cultura. Ramon Pla va encarregar desenvolupar el projecte a en Joan Majó, llavors Vicerector de biblioteques a la UPC. Era el 1995 i es van fer moltes reunions tècniques per definir el CCUC. Es van fer sense tenir cap estructura de recolzament, però tenint-ne moltes ganes (tenint voluntat de ser).

Els treballs de creació del CCUC es poden seguir a l’article de l’Item (n. 17 de 1995, p. 38-58) “La creació del Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya: els treballs tècnics preparatoris” de Montserrat Espinós, Mercè Mestre i Marta Tort. El CCUC va entrar en funcionament el gener de 1996 i l’Oficina del CBUC naixia també aquell mes. Per al naixement oficial faltarien encara uns 11 mesos.

El naixement del CBUC és fruit de diverses coses, de l’oportunitat de l’amistat (de la companyonia, almenys), del moment històric... però sobretot és fill de la voluntat de fer. És fill de tenir al cap la idea de que per millorar no n’hi ha prou amb millorar casa nostra, sinó que hem de millorar l’edifici on vivim i potser (si podem) el carrer on tenim la casa. El CBUC va néixer no per ser, sinó per fer. No es volia crear un organisme més, sinó instruments que ajudessin les biblioteques a fer la seva feina millor, perquè es pensava que només unes biblioteques eficients i eficaces podien guanyar prestigi dins la institució que servien i guanyar posicions que els permetessin plantejar-se nous reptes i noves millores de servei.Negreta

Sobre les esquenes del CCUC es van anar edificant els programes que avui es fan, cooperativament, en el marc del CBUC: el préstec interbibliotecari (avui consorciat), una base de dades de sumaris, la contractació conjunta de revistes electròniques i bases de dades, els diferents repositoris (TDX, RACO, Recercat...) i el magatzem per a llibres de baix ús GEPA. A les biblioteques consorciades (les de les universitats públiques de Catalunya i de la Biblioteca de Catalunya) s’hi van voler sumar aviat altres biblioteques de fora Catalunya (com la de la UJI) o d’universitats privades de Catalunya (com la de la Universitat de Vic) o biblioteques especialitzades (com la del Centre de Lectura de Reus). Avui el CBUC coordina uns 14 programes i més de 150 entitats participen en algun dels seus programes.

I si no s’hagués creat el CBUC què hagués passat? Segurament res, però tindríem els deures per fer. Aquests dies em llegia un article de Kristiina Hormia-Poutanen, Iiris Kuusinen, Jarmo Saarti, Pentti Vattulainen, “The teaching and research environment in Finland in 2020: University and polytechnic libraries in a digital service network” (Library Management, Vol. 32 No. 8/9, 2011, pp. 599-611). Finlàndia és un país a imitar de Catalunya estant, un país que, des del punt de vista de les biblioteques, està fent els deures bé.

Què fan a Finlàndia ara mateix? Tenen un catàleg col·lectiu, un sistema coordinat de gestió automatitzada, estan desenvolupant un portal nacional per a l’accés a tots els recursos d’informació (d’arxius, biblioteques i museus), fan compres cooperatives de recursos electrònics, desenvolupen de forma coordinada els repositoris institucionals i tenen un magatzem comú per als documents impresos de baix ús.

El CBUC podria perfectament no haver existit (i a punt va estar diverses vegades de no ser creat o de desaparèixer) però el que ha fet, s’hagués hagut de fer igualment si volíem que la situació de les biblioteques universitàries, especialitzades i de recerca millorés.

I a més, ha influït en la moda del vestir, què més volem!