dijous, 25 de novembre de 2010

Més sobre biblioteques municipals, provincials i de l’estat

Sembla que passa a algun país nòrdic, que les lleis, abans de ser aprovades han de passar pel sedàs d’un grup de ciutadans de peu que les llegeixen i les han d’entendre (i que si no les entenen no passen a aprovació). Sigui cert o no, em semblaria de molta salut democràtica que fos així. Essent menys radicals, sembla esperable que almenys els professionals entenguem les lleis de la nostra professió.

He de reconèixer que no ha estat mai així (en el meu cas) quan he llegit els apartats el apartats del títol 3r de la llei de biblioteques de 1993 sobre el sistema de lectura pública de Catalunya. Un hom que vol culturitzar-se ha demanat manta vegades a col·legues del sector que li expliquessin si, per exemple, la biblioteca central de Barcelona (art 33.3) és central urbana o comarcal, o quina diferència hi ha entre el servei nacional de gestionar el catàleg col·lectiu de la lectura pública i el servei regional d’elaboració del catàleg col·lectiu de la lectura pública. Ho he demanat però els col·legues en qüestió sempre troben un bon motiu per no fer-ho.

Atrevit com soc, he gosat manifestar en públic que hi ha conflictes de competències entre les diferents entitats que gestionen els serveis de suport nacionals i regionals de les biblioteques que (això sí) tothom conclou que són municipals, i m’he endut alguns renys considerables. Malgrat tot, em consta que, almenys en privat, els conflictes i confusions competencials existeixen.

Ho dic perquè la noticia que “la Generalitat delega parcialment a la Diputació de Barcelona la prestació del servei regional de suport a les biblioteques públiquesl” eleva el meu estat de confusió. Si fos un ciutadà de peu dels que han d’entendre les lleis abans de la seva publicació em preguntaria

  • Si el servei delegat és regional, perquè el té la Generalitat –una entitat nacional- i no una regió?
  • Si la delegació ho és d’un servei regional, perquè a la província i no a les vegueries o ales comarques, que són els ens territorials de coordinació administrativa dels municipis que la Generalitat ha creat?

Veig que la delegació mencionada, d’uns gens despreciables 3.900.000 €, es fa perquè “la Diputació de Barcelona facilitarà la consulta dels registres bibliogràfics i d’exemplars del catàleg de la xarxa de biblioteques municipals de la província de Barcelona mitjançant la incorporació d’aquestes dades al Catàleg nacional de Catalunya que impulsa el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.” Em sembla un bon acord (per la Diputació de Barcelona), però, si les biblioteques són municipals, aquesta facilitació de la consulta no l’haurien de cobrar els municipis?

Arribats aquí i sense que hi tingui una relació absoluta no em resisteixo a explicar-vos que voltant per feina per aquests móns de Deu em vaig trobar amb una horeta lliure tot i estant prop d’una biblioteca pública. No era municipal, que era ‘publica del estado’, gestionada per la Gene..litat de Catalun.. (vegeu fotografia). Hi entro, m’hi passejo, m’he estic una estoneta i se’m fa tard. Com que el còmic que m’estava llegint (Pesadilla antes de navidad de Tim Burton) m’interessava, passo a voler-me’l endur en préstec amb el meu carnet de la biblioteca de Vic ja que “El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i els ens locals han aprovat que, a partir de l'1 de desembre de 2009, serà suficient disposar d'un sol carnet de biblioteca per accedir a qualsevol centre del país.”

L’amable persona que em va atendre em va mirar amb cara desconcertada quan vaig insistir que aquell carnet servia. Vam posar-lo al lector de codis de barres en totes les posicions possibles, van buscar-me a la base de dades pels meus cognoms (amb partícules i sense) per acabar-me oferint –amablement- que em fes un carnet d’aquella biblioteca.

p.d. Ningú no té Pesadilla antes de navidad de Tim Burton per deixar-me?

dilluns, 22 de novembre de 2010

De qui són les biblioteques de Catalunya?

Els inicis de a campanya electoral ens porten una noticia al meu entendre sorprenent: el Departament de Cultura de la Generalitat delega la prestació de serveis i competències a la Diputació de Girona i sembla (però no ho trobo a la web) que una cosa similar s’ha fet amb la diputació de Lleida o la de Tarragona.

La Generalitat retronant competències als municipis i no a través de les comarques o de les vegueries sinó de les províncies! Insòlit! I ho fa una conselleria en mans d’ERC, un partit els militants del qual abominaven de les diputacions..

Als Estats Units de Nord-Amèrica, a França i a Finlàndia, sense anar més lluny, les biblioteques públiques són dels municipis, cosa que causa gran estranyesa a casa nostra que sempre hem parlat de les biblioteques de la Diputació o les de la Generalitat.

Les biblioteques públiques o populars (als països citats i al nostre) són (per lògica i per llei) un servei cultural de base que ha de ser prestat a nivell de municipi. Els municipis, dins el seu àmbit d’autonomia administrativa, presten aquest servei amb diferents graus de qualitat i, se suposa, complint la normativa que al respecte dicta l’autoritat competent (els ministeris de cultura o equivalents)..

A alguns països no hi ha coordinació supramunicipal de biblioteques (França), en d’altres s’han creat associacions para-estatals que donen suport a les biblioteques (Holanda) o les biblioteques han creat consorcis o xarxes per tal d’obtenir productes a millors preus i serveis que altrament no tindrien (els EUA)... A Catalunya, tenim entitat administratives que s’encarreguen d’aquest suport (la Diputació de Barcelona per a les biblioteques de la província de ídem i fins ara el Dep. de Cultura per la resta de províncies). Perquè?

Hi ha dos grans motius que ho justifiquen, un d’històric i un de polític.

La història ens explica que ara fa 100 anys a Catalunya hi ha haver uns polítics de mentalitat preclara i de patriotisme no tant interessat com l’actual que van bastir un sistema bibliotecari basat en una (única) xarxa de biblioteques populars, una gran biblioteca de recerca (la Biblioteca de Catalunya) i un centre de capacitació i innovació (l’escola de Bibliotecàries). El franquisme va esquarterar l’obra unitària de la Generalitat republicana entre províncies (va repartir entre les diputacions les biblioteques populars) però la Diputació de Barcelona conservà equipaments que havien estat nacionals (la Biblioteca de Catalunya o les ruïnes d’Empúries o l’Escola de Bibliotecàries) i conservà viva també el record d’aquella tradició de la Generalitat republicana. D’aquest record i d’aquella tradició en va sortir els anys 80 un servei de biblioteques reviscolat (de mans,successivament de Teresa Rovira, Núria Ventura, Assumpta Bailac i ara Jordi Permanyer) que van saber bastir un model de biblioteques ide xarxa que avui és exemplar a nivell sud-europeu.

Les raons polítiques. S’expliqui o no, la política catalana ha estat protagonitzada per un enfrontament soterrat entre CIU i PSC a través de les institucions. La Generalitat volia fer el que feien les diputacions (i els diners amb que ho feien) i des de la diputació s’edificava un declarat o soterrat contrapoder (demogràficament Barcelona província té uns 4,5 M d’habitants i la resta fins a 7 es reparteixen entre les restants. Es cregui o no, la tensió sobre si la Diputació de Barcelona podia donar suport als municipis en temes de biblioteca va ser un tema central en bona part dels primers governs de Pujol. Tant que va ser recorregut pels tribunals (guanyat finalment per la Diputació) i com perquè l’innocent servei de bibliobusos fos també recorregut per la Generalitat.

La Llei de Biblioteques de 1981 preveia que les biblioteques públiques ho fossin de la Generalitat (vegeu art. 8.1i la transitòria 3a). Probablement això fos una ingenuïtat pròpia del moment, però va comportar que les diputacions de Lleida, Girona i Tarragona (governades per CIU, com la Generalitat) transferissin els seus serveis bibliotecaris al Dep. de Cultura, i la de Barcelona (governada pel PSC), no. He dit ingenu. No voldria ofendre a ningú, però probablement sí. Catalunya ja no era la de la 2a república, amb menys de 3M d’habitants, un nivell de riquesa molt inferior a l’actual i en el que la gent es desplaça a peu o a cavall.

La Llei de biblioteques de 1993 però no rectificava les possibles inexperiències pròpies d’un autogovern acabat de recuperar, era, al meu entendre, una llei de mires estretes que més que mirar endavant mirava enrera i que buscava acotar el marge d’acció de la Biblioteca de Catalunya i ‘municipalitzar’ les biblioteques populars. La Llei va ser controvertida i el Director General que la va impulsar va haver de debatre-la fortament amb la professió representada pell Col·legi de Bibliotecaris (tant és així que la Llei va acabar amb canvis notables respecte la versió inicial).

Història i política al marge, les biblioteques públiques (denominades municipals per alguns moderns i populars per algun nostàlgic), ¿haurien de ser de la Generalitat, com semblava dir fins ara l’ortodòxia dominant, o de les diputacions, com ha resolt un conseller d’ERC?

Jo penso que els nens han de marxar de casa quan es fan grans, i amb això vull dir que pot estar bé una certa tutela inicial a un servei bibliotecari municipal, però que aquest, indefectiblement, ha de tendir a marxar de casa, a fer-se independent. Això val clarament per municipis com Barcelona, L’Hospitalet i Sabadell (entre altres) als que ja no els cal cap tutela. Penso també que si t’ha de tutelar algú, en principi, millor els pares que els avis. Això val per les biblioteques que millor coordinades de prop per la seva diputació respectiva, que de lluny per una Generalitat que el que hauria de fer és promoure la lectura, reglamentar els serveis mínims de les biblioteques del sistema i inspeccionar-les.

I respecte la notícia esmentada de delegació de competències de la Generalitat en la Diputació? Jo la crec positiva i de futur però no puc deixar de fer-me algunes preguntes:

· Que es faci a final de mandat legislatiu, significa la culminació d’una política o un reforçament d’administracions afins al governant que delega?

· La delegació de recursos (a les diputacions), vindrà acompanyada de la reducció de recursos humans (al departament de Cultura)?

· Algú promourà la revisió de la Llei de 1993 per determinar que alguns dels serveis nacionals han passat a ser provincials?

.

(Dedicat a la Carme amb l’esperança que aquest escrit no el valorés amb una nota baixa).

dimecres, 10 de novembre de 2010

La información quiere ser libre o Manuel Castells en Cornellà (y 3)

Citilab

Por si a estas alturas me quedan lectores, unos comentarios sobre Citilab.

Algunas ciudades importantes de Cataluña (quizá también de otras partes, pero no tengo suficiente información para afirmarlo), una vez cubiertas sus necesidades culturales más perentorias gestadas el la no inversión cultural del franquismo, han creado o lo están haciendo equipamientos culturales no convencionales como el caso de Citilab (en Cornellá) o de la Capsa (en el Prat)

Castells elogió Citilab de quien dijo que es un intento de fundir el espíritu innovador de los fundadores de Internet con una ciudad industrial como Cornellà. Opinó que parte del potencial de la tecnología se pierde cuando esta se encierra en aplicaciones corporativas y que el potencial se expande cuando la tecnología pasa a manos de la ciudadanía.

No quiero ponerme en contra de forma demasiado gratuita pero creo que es un equipamiento que no se explica. Llegué, observé y no comprendí.

Las bibliotecas, en cambio, se entienden. Uno sabe qué encontrará en ellas y gracias a eso (gracias a la gente que atraen por eso) podrían extender su función a ser laboratorios ciudadanos de tecnologías o de medios de comunicación o de extensión cultural. La raíz ‘biblio’ de la palabra biblioteca no tiene porqué tomarse en su acepción de libro, podemos hacerlo en la de obra. Así las bibliotecas serían lugares para las obras, las literarias, las científicas, las de creación; lugares donde encontrarlas y disfrutarlas; lugares donde quizá aprender a crearlas.

¿O después de inventarnos los centros de documentación y las mediatecas nos inventaremos las ideatecas?

En Las Cinco mentes del futuro : un ensayo educativo” de Howard Gardner (Barcelona: Paidós, 2008) encuentro una frase que me gusta. Hablando de Amazon, Google y eBay, afirma: “cada una de ellas alcanzó el éxito cuando identificó un deseo humano fundamental y utilizó Internet de forma ingeniosa para satisfacer esa necesidad” (p. 131).

La fuerza de las bibliotecas es que se basan en una necesidad humana fundamental: leer. En la larga carrera del éxito si las bibliotecas disimulan, diluyen o disfrazan aquello en lo que se basan, pueden ganar titulares de prensa a corto plazo pero perder utilidad y valoración social a largo plazo.

[el copyrigth de la imagen es mío; gracias Pep]

dilluns, 8 de novembre de 2010

La información quiere ser libre o Manuel Castells en Cornellà (2)

Comunicación y poder según Manuel Castells

No voy a resumir el libro que no he leído, pero sí algunas ideas que me interesaron.

Empezó diciendo Castells que el libro es el complemento de su trilogía que en su momento no fue capaz de escribir y que intenta analizar las relaciones de poder, son las relaciones fundamentales y fundacionales de la sociedad (porqué quien tiene el poder construye las instituciones en función de sus intereses y valores; porqué ‘el poder es el código fuente de lo que ocurre en la sociedad’). Las relaciones de poder se habrían construido alrededor de la capacidad de controlar la información y la comunicación; esta capacidad determina la capacidad de ganar en los conflictos del poder. El poder es el persuasivo (no el coercitivo, que también existe, pero que es la versión débil [pero la más visible] del poder). Así, la batalla de las ideas sería la fundamental y las relaciones de poder son relaciones de ideas en las mentes de las personas.

Si esto es así debemos analizar la comunicación humana ya que esta es que alimenta nuestra mente de ideas. Las ideas se forman en el espacio de la comunicación, ergo, el poder se forma en el espacio de la comunicación, por lo tanto, los cambios en la forma de comunicarse deben generar cambios en las relaciones de poder. El libro intenta analizar lo explicado hasta aquí.

El libro –continuó Castells- se centra en las relaciones de poder político (que no es la única forma de poder, pero que sí es la forma fundamental del poder, su 5ª esencia), pero yo ya no insistiré en esto (a pesar que lo dijo fue de interés).

Sobre los medios de comunicación comentó que en últimos años han experimentado al menos 2 grandes cambios. El 1º, una concentración muy grande de medios u oligopolización de los medios [así pasa en la información científica, dónde 4 grandes editoriales editan casi la mitad de las revistas incluidas en la base de datos del ISi, y dónde unas pocas editoriales comerciales más algunas pocas sociedades científicas publican las revistas que en un80% producen citas en la base de datos citada]

El 2º gran cambio: hay una transformación tecnológica de los medios que ha permitido pasar de una comunicación vertical (de pocos a muchos) a una de horizontal en redes (de muchos a muchos y de forma interactiva). Así, en la nueva comunicación de masas la comunicación sería autocomunicación (el receptor elige qué recibir, cuándo…). La tecnología permite que la gente organice sus propias redes de recepción de noticias; los contrapoderes mediáticos son posibles; hay un proceso de ampliación de los grados de libertad. Citó que en el libro se dan ejemplos de contrapoderes construidos en internet: el movimiento ecologista contra el cambio climático, el movimiento anti globalización, el movimiento contra las mentiras del gobierno Aznar en 2004 cuándo las bombas en los trenes, la movilización de gente que quería cambiar la realidad en la campaña presidencial de Obama…

Lo interesante de esto: las redes sociales permiten más movilización; es decir, más participación ( = más democracia). Habría cansancio de los políticos pero no apatía política. Lo que está pasando es que está en construcción un nuevo espacio público político y que la política se está regenerando a partir de la creación de este nuevo espacio público. El corolario es que hay posibilidades nuevas de cambiar las cosas. Tradicionalmente, los medios hay sido correas de trasmisión del poder. Hoy las redes sociales pueden ser contrapoderes del poder.

Y el contrapunto final como resultado de una pregunta. Según Castells, más libertad social no garantiza la mejora de la sociedad o la felicidad de sus componentes. Las sociedades, a más libertad, más necesidad tienen de anclajes en unos (pocos) valores sólidos.

diumenge, 7 de novembre de 2010

La información quiere ser libre o Manuel Castells en Cornellá (1)

Asisto a la presentación del libro “Comunicación y poder ” de Manuel Castells, editado el 2009 en castellano por Alianza y en catalán por la UOC, en el Citilab de Cornellá.

Destaco, por orden inverso de aparición, la respuesta de Castells a una pregunta, la conferencia de Castells sobre el libro y algunos comentarios sobre Citilab.

Manuel Castells y la información

Siempre me ha sorprendido las escasas referencias a la información que hacen destacados analistas de la sociedad de la información. Lo digo por el propio Castells (La sociedad de la información), Jeremy Rifkin (La era del acceso) o Juan Luís Cebrián (La red). Es como si supiéramos hacer coches con motor de explosión sin entender demasiado las características y comportamiento de la gasolina. No afirmo que la sociedad de la información sea un epifenómeno de la transformación de la misma información pero si que debe ser más fácil observar los efectos de la gravedad que conocer sus causas.

En todo caso, y a respuesta a una pregunta sobre como sería la transferencia del papel a Internet, Castells respondió (sin decirlo) con un no lo sé y viajando a los periódicos que en internet reproducen los de papel y no son capaces (de momento) de atraer dinero. Castells afirmó que debemos distinguir entre la transición tecnológica, la de los contenidos y aun más la de los modelos de negocio y, finalmente que en ningún lugar se ha encontrado un modelo de negocio con el que se haga dinero con prensa en Internet.

En un debate reciente, un bibliotecario prominente y un alto directivo de la revista Nature, analizaban diversos obstáculos para una plena realización del acceso abierto a la información científica para concluir que estaban seguros de que el OA tiene futuro pero que no saben como o llegaremos a él. Pasa que la información quiere ser libre (information wants to be free) y que lo que no dudamos en pager en físico (un periódico, una revista, un disco…) esperamos tenerlo libremente (i.e. son pago) en digital. Esto (de ser cierto) no sería una gran explicación pero si al menos la constitución de un hecho que deberíamos asumir. Mientras tanto, ¿cómo queda el hecho que el valor derivado de la información en la sociedad de la ídem aumente dado el potencial generador de valor de la información?