dilluns, 26 d’abril de 2010

Biblioteques, arxius i museus

El passat dia 21 hi va haver la III jornada de mu- seus, gestió docu- mental i arxiu que portava aquesta vegada per títol “El sistema de gestió documental i arxiu, una eina de suport i coneixement”. Es feia, com la vegada anterior, al Museu Marítim de Barcelona, un museu que val la pena visitar, no només per les magnífiques naus gòtiques sinó per les col·leccions i per les dinàmiques culturals que crea i genera.

El tema de la Jornada era com integrar els arxius dels museus en el sistema arxivístic d’un país i com usar les tècniques de gestió documental en els arxius dels museus.
Biblioteques, arxius i museus (*) son institucions entreparentades. La primera biblioteca de recerca que vaig veure va ser la de l’arxiu episcopal de Vic. De fet els vigatans s’hi refereixen com la biblioteca episcopal malgrat els fons arxivístics segurament superin en vàlua els bibliogràfics (o és al revés?). I a la biblioteca (o a l'arxiu) hi va haver la primera seu del museu (episcopal també) de forma semblant que el British Museum i la British Library compartien (fins no fa gaire) teulada.

A les Jornades la Sílvia Domènech (del Museu Picasso) comentava encertadament que la seva experiència li havia ensenyat que tot document té procedència, autoria, contingut i la factualitat de ser un objecte. Cada un d’aquests aspectes és substancial a cada una de les institucions mencionades: la procedència als arxius, el contingut a les biblioteques, la factualitat als museus i l’autoria als tres llocs. L’èmfasi en un aspecte ens genera una institució però tot document és alhora procedència, autoria, contingut i objecte i, per tant, a cada un d’ells els hauríem d’aplicar les tècniques desenvolupades per tractar millor cada un dels aspectes.

Perquè, la nostra feina –deia en Xavier Roqué (Serveis d’Arxius de Ciència de la UAB)
és fer per als altres tres coses: recollir i difondre informació, fer recerca sobre la informació col·leccionada i fer alguna aportació a la cultura. I és aquesta, la d’en Xavier, una visió que trobo a faltar a algunes de les nostres biblioteques universitàries que tenen (o haurien de tenir) voluntat de ser de recerca més del que no pas són i que es limiten a ser biblioteques al servei dels recercaires (que no és pas ben bé el mateix).

La Pilar Blesa que animava la taula en la que es va dir el que he resumit i més coses em va preguntar: de què parlem quan parlem d’arxius? Pregunta clarament impossible de respondre des del meu coneixement lateral del tema. Deixeu-me però explicar-vos el que hi vaig dir. Els arxius són un dels tres cònjuges del matrimoni mal avingut que són les biblioteques, els arxius i els museus.

Vam néixer junts en el temps i en la intenció: recollir cultura del passat per poder-la estudiar en el present i generar coneixements per al futur. Ens han separar les limitacions de les tècniques i de l’espai. En funció de la importància prioritària que en cada document pren la procedència, el contingut o l’objecte en si, els documents es col·leccionaven en edificis separats (degut a les limitacions tècniques per tenir-los junts). I els professionals que els tractàvem ens etiquetàvem com a persones que treballàvem a un arxiu (arxiver), a una biblioteca (bibliotecari) o a un museu (museòleg).

En els anys 80 i 90 les tecnologies de tractament automatitzat (programes i eines descriptives), degut a les limitacions pròpies d’un estadi incipient en l’ús d’ordinadors, van segurament accentuar el divorci o la separació, però el canvi tecnològic d’aquest segle està creant un nou horitzó. Els sistemes són avui interoperables, les metadades generades per a una institució són capturades i reutilitzades en sistemes per als quals no van ser creades i la gent de peu socialitza i complementa la feina feta pels professionals als arxius, a les biblioteques o als museus.

Passa això en algun grau i passarà més. Aquest és el nou horitzó, un en el que la informació fluirà de procedències diferents per convergir allà on li pugui interessar més a cada persona on convingui més estar. Mirarem els originals dels dibuixos de simis de Sabater Pí a la biblioteca de la UB, anirem a tocar els llibres de la biblioteca de Carles Riba que hi ha a l’Arxiu Nacional, estudiarem els pergamins que han anat a parar al Museu de la Pell de Vic... farem això en persona i disposarem de les dades sobre els documents (generades per una biblioteca, un arxiu o un museu) i de les rèpliques digitals dels objectes.

Penso jo que serà així i que perquè així sigui hem de treballar.

I dos comentaris finals.
  1. Mentre els arxivers es preocupen i s’ocupen de la integració (de la dels arxius en un sistema i de les tècniques en una ena), no estem els bibliotecaris preocupant-nos i ocupant-nos de desintegrar? Les biblioteques públiques municipals per una banda, les universitàries per una altra, ara elevem a categoria les governamentals...
  2. El 2n i el que val realment la pena procedeix del bloc de Lorcan Dempsey de 28 de març on hi podreu llegir (en traducció meva una mica lliure): "Ara que les biblioteques digitalitzen materials primaris i comencen a tenir cura de dades de recerca o de materials d'aprenentatge, tenir una perspectiva d'arxiu esdevé més important. Procedència i context interessen i cal resseguir i gestionar els canvis que viuen els documents al llarg del pas del temps. El valor dels documents com a evidències esdevé central. Ara que les biblioteques proporciones accés a abundants materials digitals, la forma com els presentem selectivament o com construïm narratives al seu voltant esdevé crítica. La noció d'exposició dels museus entra en joc."
(*) Biblioteques, arxius i museus en aquest i no en un altre ordre perquè en aquest ordre se citen en anglès de forma cada vegada més estandaritzada ja que internacionalment parlant hi ha una tendència a tractar-los orgànicament i temàtica de forma comuna. Fins i tot la nostra IFLA se n’ocupa, mireu sinó aquest ‘paper’ del 2008.

diumenge, 18 d’abril de 2010

El futur d’internet

L’infatigable Tomàs està fent una bibliografia amb els 10 millors articles del quinqueni i jo, a la meva llista, hi he inclòs el publicat a The Atlantic online de July/August 2008 de Nicholas Carr, “Is Google Making Us Stupid?

Un dels millors 100 articles sobre biblioteques i informació dels darrers 5 anys? No ho sé, però almenys dels més citats per cridar l’atenció al fet la lectura a la xarxa és menys concentrada i profunda que la que fem sobre paper.

L’article ha servit com a ham per al 4rt estudi de Pew Research Center sobre el futur d’Internet. El Pew Research Center es defineixen com un "fact tank" (és a dir, no com una factoria d’idees, sinó com una factoria de fets) que proporciona informació sobre els temes, actituds i tendències que configuren els EUA i el món.

L’informe en qüestió – The future of the Internet- és la 4a vegada que el fan i consisteix en el processament de les respostes de qüestionaris en línia enviats a uns 900 experts als que han fet triar cinc vegades entre dos escenaris alternatius. M’explico? No gaire. Els autors de l’estudi (Janna Quitney Anderson i Lee Rainie) demanen als experts que se situïn a l’any 2020 i després que optin entre una de les dues possibilitats que els proposen. Aquestes són,

  • el 2020, ¿l’ús d’Internet haurà potenciat la intel·ligència humana o, en canvi, tal com deia N. Carr, Internet ens haurà fet més estúpids?
  • El 2020, ¿Internet haurà millorat i potenciat la lectura, l’escriptura i el coneixement, o, al contrari aquests hauran disminuït?
  • ¿Els estris i aplicacions que usarà la gent el 2020 són previsibles avui i no representarà cap sorpresa que arribin o, en canvi, són imprevisibles i no hauran estat anticipats?
  • D’ara cap al 2020, ¿Internet continuarà essent una tecnologia sense intermediaris ni restriccions, o, al contrari, la intermediació creixerà tant des del punt de vista de gestió de la informació com del control de l’accés?
  • El 2020, ¿els sistemes de control d’identitat digital serà més estrictes i formals i això potenciarà la capacitat de comprar, comunicar-se i crear contingut a Internet, o, en canvi, els usuaris podran fer moltes de les activitats en línia de forma anònima?

Per cada escenari alternatiu hi trobareu el percentatge d’experts que hi opta i un conjunt de visions que emana de les opinions expressades verbalment pels experts. Aquests creuen majoritàriament (76%) que Internet no ens farà més estúpids però opinen també que

  • Haurem de pensar més i desenvolupar el pensament crític i les habilitats analítiques
  • Que el problema no està en la tecnologia, sinó en la gent. Que la tecnologia ens permetrà fer més si estem motivats per fer més (i per distreure’ns més si no ho estem)
  • Que cada vegada costarà més separar la informació de qualitat de l’altra
  • Que caldran noves habilitats i que les velles cauran en desús, que potser una nova habilitat serà la de construir i usar xarxes socials per resoldre problemes.

Sobre la resta d’escenaris, els experts creuen que

  • Internet millorarà la nostra capacitat de llegir, escriure i conèixer (un 69%), tot i que aquestes activitats seran diferents (més fluïdes i més multimitjà)
  • Les innovacions ens agafaran per sorpresa, segons un 80% dels consultats. Potser la única tendència que es pugui preveure amb certesa sigui la que la mobilitat incrementarà.
  • Internet continuarà funcionant sense intermediació (61%) i que, en tot cas, es crearan xarxes alternatives per a qui vulgui (o necessiti) més seguretat o be es distingirà entre propòsits (amb algunes àrees controlades i la majoria no).
  • Els experts s’inclinen de forma no gaire contundent (un 55%) per pensar que la majoria d’activitats d’Internet es continuarà fent de forma anònima. Els experts creuen que es clarificarà el que es pot fer anònimament i el que caldrà fer autenticadament.

A mi, el que m’ha resulta més sorprenent és la massiva opinió de que el que triomfarà en aplicacions i usos no és previsible avui. Em sorprèn perquè estem dedicant molts esforços a la planificació de la innovació, però no hauria de fer-ho perquè, si es mira el passat, se’ns fa evident que el que avui usem i ha triomfat no es va poder preveure ara fa 10 o 5 anys. Però també ho diu l’E. Morin, que les coses improbables passen (són improbables, no impossibles) i que, per tant, podem pensar l’utopia.

dijous, 15 d’abril de 2010

John Mayall a Bcn o sobre les fronteres difuses del descobriment

En un món amb uns mitjans de comunicació que usen intensivament la tecnología, del concert d’en John Mayall a Barcelona no me n’assabento ni pel diari, ni per la televisió, ni per la ràdio, ni per internet. Me n’assabento per unes modestes banderoles penjades dels fanals dels carrers. Ho descobreixo.

Similarment, tenim uns sistemes d’informació que usen intensivament la tecnologia, i a través dels que, malgrat tot, podem no trobar el que ens interessa. Ho trobarem per descobriment?. Els sistemes de cerca d’informació voldrien garantir-ho i per això usen sistemes d’encreuament de dades que fan aflorar relacions inesperades.

Un post recent d’en Lorcan Dempsey ens parla d’aquest nou món en el que les fronteres s’esborren, concretament les que separen arxius, biblioteques i museus. En LD diu:

A mesura que avancem en un entorn digital, les biblioteques cada cop necessiten més entendre i beneficiar-se de les perspectives del arxius i dels museus.
Ara que les biblioteques digitalitzen materials primaris i a tenir cura de dades de recerca o de materials d’aprenentage, la perspectiva d’arxiu es torna més important. La procedència i el context són d’interès i els canvis en los recursos al llarg del temps han de ser seguits i gestionats. El valor dels recursos com evidència esdevé central.
Ara que les biblioteques ofereixen accés a abundants materials digitals, la forma de presentar-los selectivament o de construir narratives al seu voltant esdevé més crítica. La nocio d’exhibició entra en joc, una activitat central en els museus.”

I més i més i més (que diu en Puyal), article nou de Lorcan Dempsey en català a Recercat: Sempre connectats: les biblioteques en un món de connectivitat permanent = Always on: Libraries in a world of permanent connectivity (traducció de M. Losantos i publicat originalment a First Monday [en línia], Vol. 14, No. 1 - 5 (January 2009).

El resum comença:

La comunicació mòbil és la tecnologia que ha estat adoptada d'una forma més àmplia i ràpida que cap altra. Representa la difusió de les comunicacions i de la capacitat computacional en una part cada cop més gran de les activitats socials, d'investigació i aprenentatge. Ha trobat eco en el comportament emergent de la joventut, donant recolzament als models característics d'interacció social i formació de grups, ús de la informació i expressió personal. La creació de xarxes difuses canvia la manera de coordinar els nostres recursos per aconseguir objectius. Per exemple, canvia l'ús del temps i l'espai.

I per acabar. Sobre les estranyes relacions que es fan automàticament, però: la invitació que fa un catàleg als que busquen per l'artista gràfic MC Escher a que s’interessin també per la novel·la eròtica.

diumenge, 11 d’abril de 2010

Automatització de biblioteques: més opcions

En la curta història d’aquest blog hem recensionat l’article anual (cada 1 d’abril) del Library Journal sobre le mercat de l’automatització de biblioteques. Ho vam fer amb el de 2008 i amb el de 2009.

Ho fem també amb el de 2010, que continua signant Marshall Breeding i que porta per títol: New models, core systems: discovery interfaces add a new facet to marketplace (Library Journal, 01.04.10).

L’autor caracteritza l’estat actual de les ofertes en automatització de biblioteques com un moment “en el que les empreses ja no es distingeixen per les millors prestacions en productes similars, sinó pels productes i serveis que ofereixen als seus clients i que volen ser diferents que els que presten les altres companyies”. Amb aquesta afirmació, el que ens està dient M. Breeding, és que l’automatització de biblioteques ja no és aquell mercat que oferia un producte de diferents mòduls intergrats (catalogació, préstec...), sinó un conjunt complex de productes que ens permeten triar com volem servir als nostres usuaris.

Els sistemes integrat de gestió (ILS), continuen estant al nucli del sector, però aquest està oferint (des de fa temps) prestacions ‘no integrades’ com ho van ser (en el seu moment) els solucionadors d’enllaços (com SFX) o serveis nous (com ILS gestionats remotament per consorcis o per les pròpies empreses. A falta enguany de dades de Horizon o Symphony de SirsiDynix, els productes més instal·lats al mercat per a grans biblioteques serien: Aleph (Ex-libris), Milennium (Innovative), Voyager (Ex-libris) i Virtua (VTLS).

El mercat continua caracteritzant-se per les migracions de sistema que cal fer degut a que alguns productes han quedat sense manteniment i no evolucionen. Tot i així, alguns sistemes ‘tradicionals continuen en joc (Horizon, de SirsiDynix, com a cas més destacat). Mencionem la defunció del sistema canadenc GEAC, que va ser un candidat que es va tenir en compte seriosament com a opció per a algunes bu catalanes.

Segurament el més destacat de l’article anual de Breeding sigui la situació dels descobridors de recursos o eines de descoberta (discovery tool’s). Les prestacions dels diferents productes integrats de gestió no és el que mou el mercat i sí ho fa, en canvi, la voluntat de les biblioteques d’oferir una cerca ‘googlelitzada’ als seus recursos. Això s’està fent des de les eines de descoberta entre les que destaquen M3 Web OPAC de Mandarin Li. Autoamtion, WorldCat d’OCLC, Aquabrowser de Serials Solutions, Encore d’Innovative i Primo d’Ex-Libris.

La novetat de l’any ha estat que les eines de descoberta han començat a tenir prestacions per incorporar articles de revista a les cerques. Els catàlegs de biblioteques tradicionalment no els han incorporat (interessant el debat sobre perquè: catalogadors i indexadors, pronuncieu-vos), però ara, productes nous com Summon de Serial Solutions, Primo Central d’Ex-libris, WorldCat Local d’OCLC i Encore with Article Integration d’Innovative ho fan o prometen fer-ho.

Breeding destaca també que darrera els descobridors de recursos s’estan introduint noves plataformes teconològiques i noves línies per a la prestació de serveis. Ho seria el desenvolupament d’APIs que s’incorporarien als serveis automatitzats que presten les biblioteques però que ho farien de forma independent al ILS usat. Això ha portat a que es torni a parlar de sistemes de nova generació. Ho fa Ex-libris amb l’anunci del seu URM (sistema de gestió de recursos universal, d’aquí les sigles), o del projecte OLE (del que hem parlat aquí) que estaria basat en programari de codi lliure.

Més que interessant el canvi d’escenari i les possibilitats per a les biblioteques de l’entrada d’OCLC en el mercat de l’automatització. Canvi d’escenari perquè fins ara OCLC era bàsicament una entitat l’activitat de la qual facilitava la catalogació per còpia i el préstec interbiblitoecari. Ara, una biblioteca pot usar WorldCat com a eina de descoberta i sembla que properament podrà prescindir del seu ILS (i fins i tot de servidor) si usa el sistema WC Management que està preparant OCLC. Com a rèplica, Innovative ha entrat en el mercat de proporcionar registres per a la catalogació per còpia amb la creació de l’empresa SkyRiver.

Per anar acabant, pocs canvis en l’entorn dels solucionadors d’enllaços i les cerques federades (amb SFX i MetaLib d’Ex-Libris com a leaders) o dels gestors de col·leccions digitals (amb Content-dm d’OCLC com a sistema més venut).

I per acabar del tot, petits avenços en els ILS ‘open source’ i aquests semblen venir d’opcions de servei en progamari lliure recolzat per empreses de servei (tal com està fent a Catalunya Ilertec amb Koha).

Tot i així, el nombre de biblioteques que han pres aquesta opció no són més del 2%. El programari Evergreen sembla ser el més usat per a consorcis i Koha per a biblioteques universitàries i públiques petites.

diumenge, 4 d’abril de 2010

Llei d'educació i biblioteques

Llegeixo a El País que la Llei d’Educació continua aixecant protestes entre la comunitat educativa. A mi la Llei em sembla entre bé i molt bé (deixant a banda el poc convenciment amb el que s’hi van acabar incloent les biblioteques escolars i la que considero molt baixa habilitat política del titular del Departament). Perquè? Per què reforça tres eixos que són bàsics per la construcció de qualsevol sistema eficaç i eficient: professionalitat, autonomia i transparència.

Professionalitat que vol dir poder (i retribució i responsabilitat) pels directors de centre i una carrera professional pels que fan de la gestió educativa la seva especialitat.

Autonomia del centre que vol dir trobar els camins propis que condueixin assolir objectius comuns i fixats pel govern.

Transparència en la gestió mostrant dades de recursos i de resultat i que permeten constatar com el centre evoluciona històricament i com es comporta respecte centres similars en entorns similar.

Hi dono voltes i no trobo ni més ni millors bases sobre les que construir un sistema, és a dir un conjunt d’equipaments que cobreixen territorialment la prestació d’un servei a la ciutadania.

Una part important de l’èxit reconegut de les biblioteques universitàries de Catalunya es deuria a un compliment bastant ajustat dels tres principis. Les bu catalanes s’organitzen en 12 xarxes (tantes com universitats) cada una independent de l’altra i de dimensions desiguals. La dimensió d’una unitat de servei és al meu entendre, fonamental. No pot ser ni massa petita com per no generar economies d’escala i sinergies, ni massa gran com per paralitzar-se degut al burocratisme i a inèrcies.

Com ha funcionat això a les biblioteques universitàries?

  • Professionalitat. Bastant bona. Les biblioteques estan jerarquitzdes i tenen diferents nivells de responsabilitat; alhora els bibliotecaris estan especialitzats. Podria criticar-se que els concursos de provisió de places són restringits d’universitat (i no hi hauria cap motiu perquè no fossin oberts), però, tot i això, la mobilitat entre xarxes ha estat alta.
  • Autonomia. Existeix més a nivell de xarxa que a nivell de centre, però als dos nivells és alta i ha permès que les diferents xarxes prenguin accents diferenciats. La UB destaca en la gestió de patrimoni, la UPC en la gestió de la tecnologia, la UAB en la de la qualitat, la UPF en la convergència entre serveis bibliotecaris i informàtics...
  • Transparència. Potser el més febles dels tres elements donats, però també a un nivell respectable. No existeixen taules d’indicadors de resultats anuals, però sí bons estudis puntuals (el de Gallart de quan la IFLA a Bcn i els dels processos d’avaluació de fa uns anys), però el funcionament de les bu és bastant transparent gràcies a les dades del anuari de Rebiun.

Les biblioteques públiques de Catalunya tenen també un bon nivell de servei, però, penso jo, els falten els punts d’excel·lència que els donarien un dimensionament adequat més els tres elements mencionats. L’organització de les bp a Catalunya ha vacil·lat entre el municipalisme i l’estatlisme i no ha sabut trobar la mesura encertada que combini l’economia d’escala que aporta l’agrupació de centres amb l’eficàcia de les organitzacions petites i lleugeres.

I respecte els elements mencionats?

  • Professionalitat. Pel que se i he pogut observar la funció directiva dels caps de biblioteca és dèbil. Quan la xarxa és forta, és perquè l’estructura no els deixa marge, quan la xarxa és quasi inexistent, és perquè no tenen possibilitats o recursos per es o recursos per exercir-la.
  • Autonomia. L'autonomia de les bp és dèbil en el cas de la xarxa de la Diputació de Barcelona i probablement excessiva en les que estan a xarxes distants. Hi hauria d'haver més xarxes 'mitjanes' corresponents a ciutats grans (l'Hospitalet, Sabadell ...) Les de la ciutat de Barcelona donen un bon exemple d'autonomia quan tímidament s'especialitzen en una temàtica determinada.
  • Transparència. Potser sigui aquest el més feble dels tres elements. Les dades estadísitiques de les bp no són de gestió i han creat un entorn d'emulació en el qual la sana competència estimuli a la millora.

A més del dit, l’èxit d’un sistema (com el de les biblioteques o el de les escoles) ha de basar-se en tres elements més: en la diversitat i la competència entre les unitats, en l’assoliment d’objectius comuns, en un sistema que estimula l’emulació (la fertilització creuada).

p.d. “La comprensió de les dades particulars només pot ser pertinent per aquell que mantingui la seva intel·ligència general i la cultivi, a més de mobilitzar la totalitat dels seus coneixements en cada cas particular”. Edgar Morin “¿Hacia el abismo? Globalización en el siglo XXI. Ed. Paidós.