dilluns, 21 de desembre de 2009

Quanta informació hi ha i què fer-ne?

Quanta? Podeu mirar-vos l’estudi MHI? How Much Information? 2009: Report on American Consumers que signen Roger E. Bohn i James E. Short del Global Information Industry Center de la U. De California a San Diego.

Els autors, a diferència d’estudis anteriors, es fixen no en la informació existent, sinó en la informació consumida. Consumida vol dir vista, sentida o llegida (a vegades simultàniament) i per això elaboren tres mesures d’informació consumida. Les hores de consum, les paraules de que es composa la informació emesa i el bytes que ocupa.

Les hores per persona dia (als EUA) de consum d’informació (s’exclouen les hores de feina) és de 11.8 (i havien estat 7,4 el 1980). En hores, la TV suposa un 41,62% de la informació emesa. La ràdio el 19, el telèfon el 6, el material imprès el 5, els ordinadors el 16, els jocs d’ordinador quasi un 8, les pel·lícules un 0,25 i la música quasi un 4%.

Els bytes consumits pels nord-americans el 2008 van ser 3.600.000.000.000.000.000.000 (=3.6 zetabytes), els quals en un 35% procedeixen de la TV, 0.3 de la ràdio, 0.04 del telèfon, 0-02 del material imprès, 0.24 dels ordinadors, 54,62 dels jocs d’ordinador, 8 de les pel·lícules i 0.24 de la música. Des de 1980, la informació en paraules ha crescut un 140%, però en bytes ha crescut un 350% (degut a l’alt consum de bytes de mitjans nous com, per exemple, els jocs d’ordinador).

El consum d’informació en paraules, segons els autors, suposa de prop de 100.000 per dia i nord-americà. El ‘share’ del consum d’informació en paraules l’encapçala (també) la TV amb un 44,85%. Segueix la ràdio amb el 10,6, el telèfon amb el 5,24, el material imprès amb el 8,61, els ordinadors amb el 27, els jocs d’ordinador amb un 2,44, les pel·lícules amb un 0,2 i la música amb un 1,11. El 1960 un 26% de la informació consumida ho era de materials impresos (llibres i revistes), el 1980 un 12 i el 2008 un 9%.

Què n’hem de fer amb tanta informació? Quin ha de ser el rol de les biblioteques en un món en el que la major part del flux d’informació ja no circula pels coneguts mitjans impresos? En Cristóbal em va cridar fa temps l’atenció al text de Wendy Lougee, Diffuse libraries: emergent roles for the research library in the digital age. Ara, de la Wendy Lougee podem llegir The diffuse library revisited: aligning the library as strategic asset, a: Library Hi Tech, 27(2009) 4, p. 610–623. Podem i val la pena fer-ho.

La W. Lougee afirma que le tema clau per al futur de les biblioteques no és tant l’estratègia que prenguin com el rol que decideixin assumir, i proposa que en aquest canvi de rol la biblioteca es plantegi com pot ser un instrument per fer avançar la institució i fer que aquesta assoleixi els seus objectius. Com? Doncs, fixant-nos menys el la informació que recollim i difonem i més en com ho fem. No és que la informació en ella mateixa no sigui una part substancial de la nostra feina, però és que aquesta és dóna per feta.

La informació, en el món digital i en societat amb un cert benestar ja no és un bé escàs. La informació hi és i està disponible a qui la vulgui usar. El tema no és aquest sinó com podem contribuir a que la informació s’usi. Així el rol de les biblioteques (en paraules meves) seria ajudar a que la informació flueixi. Facilitar que la informació flueixi vol dir facilitar la seva creació, conservació i consum, però l’accent el posem en el flux, no en la informació (ja que no hi ha informació sinó acte d’informar-se).

Aquest accent en el flux de la informació ha dut a les biblioteques de la U. de Minnesota a estudiar i a voler entendre el procés com es fa investigació, a preocupar-se no només de la informació sinó de com s’usa i a implicar-se en la comunicació científica amb la finalitat de facilitar-la.

Entendre els processos de com usem – consumim informació per tal de facilitar la comunicació. Aquest pot ser un dels nostres papers en una societat cada vegada amb més informació. En un món en el que, segons l’estudi HMI?, la informació disponible i circulant augmenta substancialment més que el consum que en fem.

Si aquesta és la contemporània manera de ser -em deia avui en Ferran-, estar exposats a més informació que mai (sense, ves a saber, aturar-nos massa en cap), perquè no ha de ser el nostre paper facilitar els processos a través dels quals consumim (passivament?) informació?

dijous, 17 de desembre de 2009

La biblioteca edifici o la biblioteca conversa

Costa parlar d’on són i de cap on van les biblioteques perquè aquestes són institucions recents. En termes relatius, és clar, i depenent del punt de vista. El meu és que no tenen gaire més de 150 anys de vida.

El que avui entenem per biblioteca neix en el món anglosaxó a finals del Segle XIX. Neixen sota el paraigües de tres ‘Ps’: la de ser instruments per al poble i la d’oferir prestatges plens de cultura impresa sobre paper. L’Ortega y Gasset ho va assenyalar perfectament bé en la seva sovint citada “Misión del bibliotecario”. La societat industrial necessita els llibres i la seva informació de la mateixa manera que els necessitava la societat del renaixement, per exemple, però decideix que aquesta necessitat ja no serà responsabilitat personal sinó la responsabilitat de l’Estat.

La cultura i l’ensenyament passen a ser raons d’estat i les biblioteques (modernes) neixen amb la missió de servir al poble i a les comunitats. Són aquestes biblioteques la resultat de l’increment exponencial de la producció impresa que la mecanització aporta al món de l’edició. Si bé la invenció de Gutenberg va revolucionar el món el S. XV, van ser quasi tant importants per la difusió de les idees les invencions dels S. XIX del paper continu, la linotípia, el fotogravat... I les biblioteques nascudes llavors van ser creades per estar plenes de tot el que es publicava, ja que només una entitat pública podia recollir la totalitat del que la societat anava enregistrant en forma impresa sobre paper.

Ha passat el temps i les biblioteques avui semblen regides ara per tres ‘Ds’: havent assolit la majoria de la població uns nivells notables de benestar, les biblioteques serien només per a desvalguts i les seves funcions es difuminarien en l’espai, digital aquest, és clar.
Però si un dia assolellat de primavera visitem la biblioteca de la Minnesota State University a Mankato, o un diumenge la biblioteca pública d’Eugene, Oregon, les trobarem plenes de gent que n’omple tots els racons i que fa servir les més diverses formes d’enregistrament de la cultura (llibres, revistes, microfilms, mapes, jocs i també ordinadors). Les biblioteques d’avui dels Estats Units d’Amèrica són les nostres biblioteques de demà. Què preocupa avui als que mantenen biblioteques als EUA que ens haurà de preocupar a nosaltres demà?

Les biblioteques es desmaterialitzen, es difuminen i es desconstrueixen a un ritme similar al que ho fan altres coses en la nostra societat i a mesura que Internet es fa cada vegada més omnipresent. I alhora que cada dia passem més estona en aquest espai immaterial de la xarxa, els espais materials esdevenen més importants i ho és la biblioteca com espai i l’espai de les biblioteques.

Seattle i Minneapolis acaben d’inaugurar grans i magnífiques biblioteques al seu centre i els bibliotecaris de les universitats es preocupen de com millorar els espais de les seves biblioteques per fer-les llocs tranquils, agradables, amb totes les facilitats que calgui per fer-les un lloc per a l’estudi i la socialització. El concepte de Ray Oldenburg dels tercers espais ha emergit com una necessitat real alhora que més i més activitats quotidianes es fan virtuals. Ens calen llocs on estar, on tenir vida social i on créixer personalment.

Els gestors de biblioteques, avui preocupats en com millorar els espais bibliotecaris, viuen però en una societat que s’ha fet una imatge determinada de les biblioteques, una imatge en la que, que estiguin plenes de paper és determinant. El ministre de cultura danès va amenaçar fa un parell d’anys de canviar la llei de biblioteques si el director de la biblioteca pública de Copenhagen i altres col·legues de professió insistien en voler reduir l’espai que ocupaven els llibres per donar-ne més als mitjans digitals, als jocs i als instruments educatius .

No ens hauria de sorprendre, en el nostre ahir de represa democràtica, la imatge que tenien de les biblioteques els gestors municipals de Barcelona, que van fer que la Ciutat apostés pels centres cívics. En Pascual Maragall, tot repassant el seus mandats com alcalde, posava a la llista dels errors no haver fet biblioteques per haver-les considerades llavors instruments caducs d’unes formes culturals en ple procés de transformació.

Les biblioteques populars plenes de paper eren, de forma versemblant, començades a considerar només necessàries per als desvalguts, per als que no tenien els mitjans que la societat del benestar oferia a quasi tothom. Barcelona va tardar 20 anys a descobrir que en això s’equivocava, que les ciutats modernes de l’estranger en les que s’emmirallava tenien grans biblioteques i en feien de noves i que biblioteques noves i grans eren els equipaments culturals més usats a les ciutats del seu voltant.

Mentrestant, al món, les biblioteques no havien deixat de ser populars, però s’havia descobert que per plenes que estiguessin mai no ho estarien prou. El paradigma del paper va començar a declinar els anys 70 i 80 quan els ordinadors ens van començar a dir que a pocs quilòmetres de la nostra biblioteca n’hi havia una altra que tenia, aquesta sí, el llibre que no tenia la ‘nostra’.

Barcelona va començar a elaborar el seu pla de biblioteques el 1996 i el va aprovar el 1998 i des de llavors els seus polítics i gestors no han deixat de referir-s’hi com un encert, de mostrar les xifres dels seus usos (bastant per sobre que molts altres equipaments) i de fer pivotar bona part de la política cultural de Barcelona al seu voltant.

Un encert, doncs, encara que tardà? Sens dubte, però també un encert descontextualitzat de l’evolució de les biblioteques a nivell mundial. L’èxit de les biblioteques de Barcelona d’avui és un èxit de les biblioteques d’ahir. Hem fet les que no vam fer quan tocava i les hem fet amb paràmetres ja superats. Ens hem quedat a mitges encara que, en relació al que (no) hi havia, la ciutadania en fa una relació molt positiva.

En el moment de la redacció del Pla de biblioteques, només es començava a viure la recent onada d’immigració que ens ha fet una societat més diversa i més desequilibrada. Just llavors Internet i els recursos digitals (revistes i llibres electrònics) van començar a ocupar un espai considerable en l’ecosistema de la informació i la ciutat va (re)descobrir el valor dels llocs cèntrics de tota la vida després d’haver-ne creat de nova centralitat. Barcelona té unes biblioteques que són, parafrasejant Pascual Maragall (ara el president), no un lloc d’arribada sinó un punt de sortida.

La gran ‘D’ de la deconstrucció es descomposa en ‘Ds’ petites en el cas de les biblioteques. La informació ha esdevingut digital, les funcions difuses i les necessitats de la gent respecte la informació, cada vegada més disperses. Però hi ha a més la ‘D’ de ser per als desvalguts. A la portada del New York Times del 2 d’abril passat es publicava un article amb el títol “People in Need are Filling and Taxing Libraries” i al BBC News online del 8 del mateix mes apareixia un altre titulat “Recession boosts library visitors” . En la societat global que reforça els desplaçaments de la gent i les identitats de grup, calen com sempre o més que mai, institucions i espais que assentin a la gent i que creïn comunitats. La biblioteca és un espai comunitari i una institució integradora. No és la única, però una a tenir en compte i en la que recolzar-se avui per tal de fer possible la vida comunitària de demà.

Queden lluny les èpoques ingènues de la reconstrucció de la ciutat i del país amb la democràcia en les que ens pensàvem que les solucions dels problemes depenien només dels recursos. Més escoles i més universitats no fan per elles soles cap societat més culta. Les males posicions que obtenim en les proves internacionals de nivell PISA, el fracàs escolar i l’absència d’universitats catalanes entre les millors del món són indicatius de que ens queda per fer una culturalització profunda de la nostra societat. En plena societat de la informació, tenim la majoria de les escoles sense biblioteques i les biblioteques municipals (que en falten) han estat tradicionalment pobres en continguts i avui són míseres en informació digital de referència. Les biblioteques estan dintre del catàleg de solucions que ens permetran fer front als reptes de futur. Voldrem integrar-nos millor en la comunitat en la que vivim, créixer com a persones i aprendre nous coneixements. Les biblioteques d’avui ja haurien de ser això, i les de demà no podran no ser altra cosa que entorns enriquidors de les experiències socials, personals i formatives.

Un demà amb més biblioteques ens demana que sapiguem avui com hem de fer-les. Podem trobar les direccions de futur en tres ‘Cs’: connectivitat, complexitat i complementarietat. En els propers anys viurem una revolució associada a la connexió a la xarxa. Persones i objectes ho estarem i ho voldrem estar a totes hores. Ho estarem amb acords de connexió propis o col·lectius (des del wi-fi dels tercers espais), amb instruments propis (el telèfon, el PC o el netBook) o públics. Les biblioteques han de ser i garantir la infrastructura pública de connectivitat social . La complexitat a les biblioteques els provindrà de les successives formes que prenguin les seves funcions, algunes de les quals seran d’omplir els forats que vagin quedant oberts per una societat en transformació i complexa. Finalment, la complementarietat serà el resultat de la confluència entre institucions que s’han distanciat més degut a les limitacions de la tecnologia que a la diferència entre les seves funcions. Els arxius, les biblioteques i els museus són complementaris i, en una estructura de treball en xarxa, el resultats de les seves actuacions es fusionarà fins ser indistingible per l’usuari. Una cosa similar passarà entre les biblioteques nacionals, les universitàries, les populars...

En algun moment, cap a mitjans dels anys 60, va poder semblar que la construcció de la biblioteca – organització seria la realització d’un pla al final del qual, com si d’un edifici es tractés, tindríem totalment acabada la biblioteca ‘ideal’. Ara que estem construint la biblioteca digital (amb Google Books i Europeana, per exemple) ens torna a semblar que el pla és possible i la seva finalització també. Però la realització de la biblioteca no és un edifici; la seva realitat és com la d’una conversa sobre com les persones aprenen i creen a partir del coneixement que conserven. Com una conversa amb un amic de tota la vida en la que a mesura que es desenvolupa descobreixes que mai no voldries que s’acabés i que pots interrompre i reemprendre segons convingui.

A: Barcelona metropolis. Tardor 2009, núm. 76, p. 26-29. Fotografia de Juan Miguel Morales.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Preguntes sobre el fons Centelles

Poc a feina donaré avui als lectors d’aquest bloc als que no us demano que llegiu gaire avui i sí (si voleu) que respongueu a les preguntes que trobareu a sota.

Podeu fer-ho com a comentaris al blog, o enviant la resposta a langlada@gmail.com

1. D’haver-se quedat a Catalunya el fons Centelles, on s’hagués dipositat
· A l’Arxiu nacional?
· A la Biblioteca nacional?
· A un Museu nacional (MNAC o MHC)?

2. D’haver-se quedat a Catalunya el fons Centelles, on s’hauria d’haver dipositat?
· A l’Arxiu nacional?
· A la Biblioteca nacional?
· A un Museu nacional MNAC o MHC)?

dimarts, 8 de desembre de 2009

Estar connectat

Quan em vaig llegir “La era de la información” de Manuel Castells, dels pocs capítols que em van deixar escèptic són els que dedica a l’espai i al temps al final del vol. 1. Ja fa alguns anys d’això, però no he deixat de pensar en els pronòstics de Castells i en que espai i temps són de les realitats més transformades per Internet.

La xarxa, en la que hem anat penetrant (o que ens ha anat penetrant) lenta però indefectiblement forma cada vegada més part de la nostra vida i, per tant, cada vegada és menys prescindible. Mentre no ens movem d’un entorn predeterminat (casa i la feina) no perdem la connectivitat, però aquesta trontolla quan sortim de l’entorn habitual.

Lorcan Depsey (que cita a Castells) ens parla dels canvis en els serveis i els espais de les biblioteques a “Always on: Libraries in a world of permanent connectivity”, article del First Monday (v. 14, 2009, n. 1). Dempsey ens prediu un futur proper en el que sempre estarem connectats i des d’arreu i en el que no hi estarem només des de les eines pensades per connectar-se sinó des de tot tipus de perifèrics (telèfon, cameres, consoles, lectors de llibres e-...)

Hi ha dues maneres d’estar connectat sempre: portar la connectivitat amb tu o que trobis conectivitat allà on estàs. Portar la connectivitat a sobre és possible. Es poden contractar serveis que corren tant en mòbils com en PCs que proporcionen connexió a Internet, però cal això, contractar-los a banda, és a dir, a més a més dels que ja pagues.

Per feina a vegades em toca ser fora del despatx i per aprofitar el temps busco dues coses: una terrassa si pot ser assoleiada on llegir els papers que no tinc temps de llegir a l’oficina o una connexió a la xarxa a través de la qual treballar com si estès a la feina. Un dia d’aquests tenia reunions al centre de la ciutat i vaig voler buscar les dues coses: un lloc al sol i connexió. Vaig fer-ho a la facultat de la URL del Raval, al CCCB i a la UB a Pl. Universitat. Vaig poder entrar als tres recintes (sense ser membre de cap de les 3 institucions), vaig poder anar al lavabo als 3 llocs i prendre un cafè als bars que les tres institucions tenen. La wifi del meu PC va trobar als tres llocs xarxes i en tots els casos eren xarxes tancades.

Perquè els espais públics o d’entitats públiques, en general oberts als ciutadans, no tenen espais virtuals oberts? No vull pas usar la xarxa per entrar en la intimitat de cap institució, però crec que aquestes subestimen la necessitat cada vegada més prevalent de connectar-se i l’oferta de connectivitat com un servei.

El dia del periple mencionat se m’acabava amb l’assistència d’una Tribuna Ateneu. Era la del 21 d’octubre en la que Kim Faura, director de Telefònica a Catalunya, feia una xerrada sota el títol ‘Estendre ponts entre cultura i tecnologies’. La idea força de la xerrada era que, en la societat xarxa, les innovacions socials cada vegada tindran més components tecnològics i que, per tant, l’àmbit cultural dependrà cada vegada més de components tecnològics. És per això que cal estendre ponts entre la cultura i la tecnologia, per fer que aquella pugui usar aquesta per innovar.

El conferenciat va ser preguntat per Ciro Llueca, regidor de cultura Figueres i bibliotecari d’ofici, sobre la solució de les companyies telefòniques a la necessitat que tenen els municipis d’oferir espais oberts d’accés a Internet, però la solució no es més que una: la de que els ciutadans paguin pel servei de dur, vagin on vagin, la connectivitat.

Pagar de més a més al que ja pagues per accedir a la xarxa des de casa o el que la feina paga per a que hi accedeixis em sembla lleugerament excessiu. Jo almenys en tindria prou amb poder estar segur de trobar a alguns espais públics (no pas a tots, Déu me’n relliuri!) accés a la xarxa. Ahir, pensant que en controlava un d’espai d’aquests, vaig anar a la biblioteca però la vaig trobar tancada pel pont de la Immaculada Concepció.