dijous, 28 de maig de 2009

Triplet

1. En una reunió em mirava una persona que prenia notes en viu i en directe amb un magnífic netbook i li vaig dir: quina enveja! No, si són barats, em va dir. Però el que li envejava jo era la facilitat amb la que prenia notes mecanogràfiques. Vaig trobar-ho una bona metàfora del que fem sovint amb la tecnologia: creiem que és el factor determinant i només és un instrument. El determinant, la capacitat intel·lectual de prendre notes i l’habilitat de transcriure-les usant un teclat.

2. Fa uns dies vaig assistir a uns cursos que van començar-se a fer a Barcelona fa uns 10 anys. Venen professors estrangers i els cursos es fan en anglès i fa deu anys vam tenir una gran debat sobre si fer-los amb o sense traducció simultània. Es va decidir (no sense certs dubtes i algunes tensions) fer-los en anglès perquè es va creure que calia mostrar amb l’exemple que la manera d’estar en la professió era fent l’esforç d’entendre l’anglès (i perquè amb els diners estalviats es podien fer més cursos). Al curs de l’altre dia els assistents escoltàvem l’anglès i, a més, vam fer les exposicions orals dels exercicis del curs en aquesta llengua. Avancem, sí, però per fer-ho calen dues coses: esforç individual i una cultura organitzativa que marqui cap on es vol anar.

3. Aquests dies als amics els demanava la seva previsió pel partit de la Champions d’avui. Hi ha hagut de tot, des de qui asseguraven el resultat i qui faria els gols fins els que no sabien pronunciar-se. Una resposta m’ha fet pensar. Un amic em deia que volia que el Barça guanyés només per no haver-se d’enfrontar al desànim col·lectiu de la societat catalana si es produïa una derrota. Jo em pregunto, tan malament anem de moral?

[Dedicat als que aquests dies han anat a Roma (per feina)]

dilluns, 25 de maig de 2009

Estratègia: saber cap on anar, saber què fer

Algunes paraules lleugerament ampuloses amaguen conceptes senzills. És el cas de la paraula ‘estratègia’. Tenir una estratègia és saber què vols ser quan d’aquí un temps i definir un camí per arribar-hi. Però, és clar, no es tracta només de desitjar un escenari de futur determinat, sinó de ‘endevinar-lo’. Per fer-ho, cal saber llegir la realitat tal com –diuen- feia en Guardiola quan era jugador que sabia llegir els partits (i d’aquí deduir-ne accions).

A Recercat s’hi troba l’article de David Lewis "A strategy for academic libraries in the first quarter of the 21st century” que en la traducció catalana de Marga Losantos té el títol de “Una estratègia per a les biblioteques acadèmiques del primer quart del segle XXI” . L’article original es va publicar a College and Research Libraries el setembre de 2007 al vol. 68, núm. 5.

L’article parteix de que, amb la digitalització de la informació i Internet, l’entorn de la informació està vivint un canvi mot profund que afectarà de forma radical a les biblioteques. Davant d’aquest canvi, podem especular sobre la seva magnitud i direcció i deixar que ens caigui a sobre o començar a prendre direccions que ens permetin fer front als canvis de manera reactiva, és a dir, de manera que d’aquí uns anys estem millor posicionats del que no estariem de no fer res.

Quines estratègies ens proposa D. Lewis? Ens proposa cinc direccions que comentaré de forma lleugerament lliure (remeto as lectors anar a l’original). Lewis ens parla de biblioteques de recerca (un subconjunt de les biblioteques universitàries), però jo crec que les orientacions són vàlides per a tot tipus de biblioteques i faig la ‘trampa’ d’aplicar-les de forma genèrica. Són :

  1. Fer la transició del paper a l’electrònic
  2. Emmagatzemar bé les obres impreses que s’usen poc
  3. Reorganitzar els espais de la biblioteca
  4. Canviar les habilitats del personal de la biblioteca
  5. Agafar part dels recursos dedicats fins ara a comprar document i transferir-l9os a la gestió dels continguts.

Fer la transició del paper a l’electrònic. Els editors ho estan fent per nosaltres i les biblioteques estan empenyent també cap aquí (donant suport als dipòsits institucionals i a l’accés obert). Ho estem fent prou? Cal ser prudent aquí. No és el mateix parlar de revistes científiques (un bon nombre de les quals ja està en digital) que de novel·les. L’edició digital ja és la única forma d’edició en alguns casos (bases de dades), i anirà avançant en altres de forma progressiva. La informació digital ens permet estalviar recursos humans en el processament de la informació.

Emmagatzemar bé les obres impreses que s’usen poc. Tenim a les biblioteques obres que estan accessibles en format digital. Ja hi ha a RACO un nombre important de revistes i aviat hi haurà alguns llibres de la Biblioteca de Catalunya que estan essent inclosos en Google Books. Què n’hem de fer dels original? Deixar que continuïn ocupant espai a les biblioteques? La informació digital ens permet estalviar recursos d’espai en la conservació de la informació.

Reorganitzar els espais de la biblioteca. Que es deriva dels dos anteriors i que és (al meu entendre) un dels dos o tres temes clau que determinaran el futur de les biblioteques. Perquè, quan la majoria de la informació estigui accessible a la xarxa, quan l’accés remot regulat per sistemes d’autenticació d’usuaris estigui generalitat, llavors, perquè caldrà anar a les biblioteques? Les biblioteques han de ser llocs on es faciliti el procés d’usar la informació (d’assimilar-la, d’usar-la, de transformar-la en coneixement). Han de ser llocs de descoberta i de socialització, llocs de compartició. Per a tot això, ens cal un redisseny profund dels espais.

Canviar les actituds i activitats de la biblioteca. En dues direccions (segons Lewis): desplaçant la informació de la biblioteca allà on és l’usuari i fent tasques d’alfabetització informacional.

Agafar part dels recursos dedicats fins ara a comprar document i transferir-los a la gestió dels continguts. L’autor creu que els propers 20 anys disminuirà considerablement la inversió que fan les biblioteques en adquisicions d’informació a empreses comercials (vegeu el seu article ‘Library Budgets, Open Access, and the Future of Scholarly Communication’ a C&RL News 69(08)5). Aquesta disminució en recursos destinats a compres ha de transferir-se a un increment de recursos destinats a crear i gestionar col·leccions digitals pròpies. Quines? Bàsicament dues: les d’informació actual donant suport als repositoris institucionals i a l’edició en obert de revistes i les col·leccions especials que hauríem de passar de forma decidida i ràpida a suport digital.

[Dedicat a la Mercè que no pot venir.]

dimarts, 19 de maig de 2009

Refundar FESABID

Estoy terminando mi libreta de notas y en ella encuentro una anotación con el título de esta entrada de blog: refundar FESABID. ¿Porqué y cómo?

La fundación de FESABID en 1988 supuso un innegable avance para la estructuración de la biblioteconomía en España. FESABID es una federación de asociaciones profesionales que expresaba en el momento de su creación tres realidades: la incapacidad de ANABAD de representar a la mayor parte de profesionales bibliotecarios, la estructuración del estado español en autonomías y una visión no unitaria de lo que eran o debían ser las bibliotecas.

Situémonos en la España de mediados de los 80, un país en pleno proceso de reconstrucción:

  • En el momento de la restauración democrática ANABAD era una asociación de funcionarios del cuerpo de Facultativos de archivos, bibliotecas y museos. No podían pertenecer a ella los auxiliares de biblioteca, ni los titulados de las escuelas de biblioteconomía de Navarra o de Barcelona ni los bibliotecarios en ejercicio pero sin titulación. Representaba además una cierta imagen de las bibliotecas que no era vista como la única posible por un buen número de profesionales.
  • Autonomías. Los años 80 son los de la creación del estado autonómico y los de la aprobación de la LRU que confiere a las universidades una amplia autonomía. La autonomía territorial e institucional ha sido el gran instrumento de la reorganización de los servicios bibliotecarios a nivel español y ha tenido una influencia innegable (aunque no única) en el impulso y creación de asociaciones de bibliotecarios de ámbito territorial y especializado.
  • Visión. Los años 80 son en España (pero también en Francia) los de surgimiento de una visión nueva sobre lo que deben ser y hacer las bibliotecas. Al rebufo de posibilidades nuevas asociadas a las tecnologías de la información y a los cambios sociales algunos profesionales apuestan por crear centros de documentación y por una nueva profesión: la de documentalista.

Con la creación de múltiples foros profesionales (territoriales y de otro tipo) en el período mencionado surgieron múltiples actividades profesionales que era conveniente coordinar. FESABID como federación de asociaciones fue entonces la mejor opción de estructuración de la profesión.

Pero el tiempo pasa y no pasa en balde. Aquellas múltiples realidades asociativas son un hecho, la separación entre documentalista y bibliotecarios un recuerdo en la historia más que una realidad y los retos de futuro de las bibliotecas y los bibliotecarios en España bien distintos a los de hace 20 años.

Refundar FESABID

  • ¿Porqué? Por qué la fuerza de la federación y su presencia pública han sido (a mi entender) débiles en los últimos años. Ser una asociación de asociaciones tienen sus dificultades y sea por falta de medios o por falta de convicción la voz de FESABID ha sido débil y escasa ante temas clave como los estudios de biblioteconomía en el marco del EEES, la insuficiencia de inversiones en algunos ámbitos de bibliotecas (en especial, públicas y escolares), la creación del Consejo de Cooperación Bibliotecaria o la modernización de la profesión.
  • ¿Cómo? Creo que a FESABID le falta tener una dinámica propia que le permita dibujar su propia ‘agenda’ de forma independiente a las agendas de las asociaciones que la conforman. La Junta de FESABID la eligen los presidentes de las asociaciones que la forman. Creo posible una refundación con el simple cambio de que la Junta sea elegido por sufragio directo de los miembros de las asociaciones, no por juntas directivas de las asociaciones federadas. Esta elección directa debería permitir un incremento de la implicación directa de los profesionales en FESABID y una autonomía de actuaciones de la Federación.

Y puestos a aprovechar el momento, hacer de paso los contactos necesarios que aseguren que todas las asociaciones de bibliotecarios y de archiveros en España formen parte de la refundada FESABID.

dilluns, 11 de maig de 2009

NO als péstecs de pagament a les biblioteques

Jo estic encantat amb les biblioteques. Hi crec encara que no les utilitzi i m’agrada fer-les servir. D’uns anys ença no han parat de millorar els servies que ofereixen. La meva (la biblioteca Jaume Balmes, de Vic) la tinc inclosa en el meu circuit del cap de setmana i a vegades la uso com a refugi enmig de la feina.

Dimarts passat durant un parell d’horetes em va fer de refugi entre reunió i reunió. Vaig mirar-me el correu e- usant la seva xarxa wi-fi, vaig aprofitar la pau d’aquest espai entre casa i la feina per ordenar-me les idees, vaig agafar una guia de viatge per d’aquí uns dies i no vaig poder resistir la temptació d’endur-me un parell de CDs dels que amb encert tenien exposats per cridar l’atenció. Fent les gestions del préstec, i marxant ja prou satisfet per tot el que hi havia fet i m’enduia, al taulell em diuen que m’ha arribat un llibre que havia demanat per préstec interbibliotecari.

Vaig recordar que feia algun dia havia demanat un llibre en préstec interbibliotecari. Me’n va parlar en Joan i és una bona recomanació per a qui visiti Xicago, “El diablo en la ciudad blanca” de Erik Larson (Lumen) Un llibre que va tenir un cert ressò en la premsa quan es va publicar. Una novel·la d’intriga que és alhora una recreació històrica molt documentada de la vida a la ciutat industrial a finals del S XIX. Un llibre que podria o hauria d’estar a una biblioteca mitjana com la de Vic i que, ai las, no hi era. Però gràcies al catàleg col·lectiu de la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona l’atenta persona que m’atenia em va informar que n’hi havia 11 exemplars a la xarxa i que me’l podien proporcionar per préstec entre biblioteques.

Felicitat absoluta d’un bon servei de base (la biblioteca amb els seus llibres i el seu personal) complementat per un bon servei de xarxa (el catàleg i el préstec entre biblioteques).

Va resultar però que el préstec (interbibliotecari) és de pagament. Costa 1,20€. Un cost no massa elevat i (per sort) al meu abast, però un cost. Perquè aquest servei té cost per l’usuari?

Tot servei públic té cost. Obrir una biblioteca val diners, en costa la llum i els llibres que hi ha, el personal que t’atén i la xarxa informàtica sense cables. Perquè, doncs, endur-se un llibre d’una altra biblioteca val diners a l’usuari i altres coses no en costen?

Hi ha diferents motius que farien que es tarifes un servei públic: per recuperar despeses, per inhibir usos o per considerar-lo impropi. Analitzem-los.

  • Recuperar despeses. Seria un motiu. El menys important és que aquesta quantitat no cobreix les despeses del servei i el més significatiu és que catalogar un llibre o comprar-lo no es considerin despeses que calgui recuperar i transportar-lo cap allà on es necessita, sí.
  • Per inhibir usos. Seria legítim si es considerés que l’ús desmesurat del servei contradiu la finalitat del mateix.
  • Per considerar-lo impropi. Seria el cas, per exemple, d’una biblioteca que tingués una màquina de fer cafè com a facilitat per als lectors i que cobrés el cost del servei.

Cap dels tres motius em semblen apropiats al préstec entre biblioteques d’una mateixa xarxa. Crec que hi ha dos grans motius que ho desaconsellen: fem pagar als lectors per una deficiència i de biblioteca i aconseguim el que no volíem.

Si les biblioteques tenen per missió proporcionar informació als seus usuaris i aquests no troben algun llibre que busquen a la biblioteca, això és ‘culpa’ del lector o de la biblioteca? Hi ha un plantejament de servei (al que m’adhereixo) de que no poder subministrar una petició és una deficiència de la biblioteca que aquesta ha de cobrir de forma igual que cobreix les peticions que poden ser satisfetes amb documents que la biblioteca ha comprat anticipadament. Dit clar i planer: que si no tenim un llibre i el podem servir deixat per una altra biblioteca, l’hem de deixar sense fer pagar i, si pot ser, amb les mateixes condicions d’ús que els que són ‘nostres’.

Si el que volem és que la gent usi informació cada vegada de forma més activa i creadora, no podem restringir les seves apetències i lectures al que tenim en existència. Si tenim un catàleg col·lectiu és perquè ens permeti localitzar coses que no tenim a la nostra biblioteca i si hem creat un servei que les transporta d’una biblioteca a una altra és per usar-lo. El servei de préstec entre biblioteques no és ni de tros el que genera més costos dels que tenim a les biblioteques i sí dels que genera més satisfaccions. Perquè doncs disminuir-ne els efectes inhibint usos o associant-hi taxes?

Escric això de nit tornant de casa en Xavier al que feia temps que no veia. Hem parlat de biblioteques. Ell n’és un usuari satisfet i n’alaba els edificis, els servies i les atencions del personal. Ha fet servir el préstec entre biblioteques i ha pagat l’euro amb vint considerant-lo acceptable, però quan li he exposat els meus arguments m’ha donat la raó. Li deia jo, a més del dit fins ara, que la bona o molt bona percepció que els ciutadans tenen de les biblioteques prové en bona part de la seva memòria recent en la que aquestes o no existien o oferien serveis precaris. Li deia que els bibliotecaris hem de preparar els serveis per quan els ciutadans ja no se’n recordin de quan no i havien biblioteques o tenien mals serveis. Li deia que hem de pensar en la filosofia que hi ha sota les coses que fem, i que no n’hi ha prou amb que la gent ho accepti, que els servies han de ser coherent s amb la nostra missió.

En Xavier m’ha donat la raó en to, però crec que en bona part és que tenia ganes que me n’en tornés a casa i poder ell anar a dormir. Bona nit!

dilluns, 4 de maig de 2009

Un dia a la biblioteca (d'una escola)

La Dakota Meadows Junior Middle School és una escola de 580 estudiants d’entre 12 i 14 anys que està a la part Nord de Mankato, Minnesota. El funcionament del sistema educatiu dels EUA ens permet conèixer dades de l’escola com la relació estudiant / Professors, la composició ètnica dels estudiants i la d’aquests en relació amb la mitjana de Minnesota o dades sobre el districte escolar.

L’escola té 31 professors dels quals un és bibliotecari. No és que un professor faci de bibliotecari, és que una persona amb formació de bibliotecari escolar treballa a l’escola i té rang i consideració de professor (participa als claustres, intervé en la programació, etc.) A més, a l’escola hi treballen 8 persones més de les quals una treballa a la biblioteca. Temen que la crisi financera del país els afecti amb retallades en el personal.

La biblioteca es diu Media Center. Moltes biblioteques escolars dels EUA es diuen així a partir dels anys 60, quan es va donar un impuls a les biblioteques escolars que se situaven al centre de la vida escolar per proporcionar als estudiant i als professors els recursos i els mitjans que requerien per aprendre o ensenyar.

El Media Center te’l trobes només entrar a l’escola. Ocupa, doncs, una posició central en l’edifici i encara més perquè per anar d’un cantó a l’altre per l’escola cal passar per la biblioteca. Aquesta té uns 11.000 documents i fa uns 700 préstecs al mes. Cada any compra uns 300 documents (i en dona de baixa uns 300 més). Un dia l’any venen els llibres que donen de baixa. Per aquell dia les famílies porten llibres seus que se sumen a la venda, per tal d’ajudar a la biblioteca a recollir fons.

Tenen també vídeos, però no gaires, perquè si els en calen els agafen el préstec de la biblioteca municipal. Es fan préstec entre les biblioteques escolars de la zona i també (no gaire) amb la resta (públiques, especialitzades i universitàries) de l’estat.

La biblioteca té 128 ordinadors, potser en una mitjana superior a algunes altres biblioteques escolars de la zona i del país ja que provenen d’ajuts dels pares i aquests ajuden a les escoles de forma desigual segons els districtes escolars.

La Virjean m’informa de que cada estudiant pot passar unes 3-4 hores a la biblioteca per setmana, que la biblioteca organitza grups de lectura i que el personal de la biblioteca assessora als estudiants sobre temes escolars però també sobre temes relacionats amb la seva vida i creixement personals.

Quina és la missió de la biblioteca escolar?

  • La Virjean ho té clar: proporcionar informació i recursos tant a professors com a estudiants, fomentar la lectura i ajudar a la socialització.
  • Un professor que passava per allà diu que la biblioteca és un centre per trobar informació complementària i alternativa [la negreta és meva] a la que els proporcionen els professors. Dit en altres paraules, la biblioteca proporciona materials que permeten que els estudiants ampliïn els temes i els desenvolupin fins que ells trobin el seu propi nivell d’interès o de capacitat sobre el tema.
  • Una altra mestra (aquesta de la Franklin Elementary School) diu que la missió de la biblioteca és donar accés a la lectura als nens i donar-los materials per tal que tots els nens d’una classe puguin assolir un mateix nivell educatiu.
  • Una estudiant d’un màster en biblioteques escolar en pràctiques dona la seva definició de la missió de la biblioteca, que (segons les meves notes) és: proporcionar informació i habilitats informacionals per tal de tenir èxit en el món. Precisa que els recursos d’informació de la biblioteca són fiables.

Tres comentaris (o el que siguin) personals:
  1. La Wikipedia diu que diversos estudis han mostrat que les biblioteques escolars tenen un impacte positiu en els assoliments escolars i que els estudiants amb accés a biblioteques ben dotades i amb personal professional assoleixen millors resultats escolars independentment de la seva posició socio-econòmica.
  2. En ple debat de la nova llei d’educació de Catalunya, no sé veure a la p. Web del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya cap referència a les biblioteques escolars.
  3. L’Elaine, que em fa d’introductora, atura gent, els fa preguntes i em presenta com una persona que ve d’un país en el que les escoles no tenen biblioteques. Dos mestres, dues bibliotecàries una àvia i una mare em miren amb cara de sorpresa total de pensar que una cosa així és possible.