dimecres, 28 de gener de 2009

Sistemes integrats per a biblioteques de programari lliure / Ramon Ros

Outsell és una consultora especialitzada en el món de la informació, editorial i educació. Entre altres coses analitzen i fan informes sobre l’estat d’alguna tecnologia o sector de mercat i en fan recomanacions per a les organitzacions que podrien aprofitar-se’n.

En aquest cas, sota el nom “Open Source Integrated Library Systems – Changing the Landscape” han fet un estudi que es centra en el programari lliure per a biblioteques que podria reemplaçar el clàssic sistema integrat (ILS), propietari.

L’informe (de 21 pàgines i del qual no en poso l’enllaç ja que no està disponible gratuïtament) està adreçat a tot aquell que no tingui un coneixement previ de l’estat dels ILS i les empreses que els desenvolupen. Així doncs, comença fent una explicació de què és el programari lliure i quins avantatges i inconvenients té. I es que explicar el terme “free” (lliure o gratis) a un anglosaxó pot ser difícil. Per a que s’entengui posa un exemple que m’ha fet gràcia: diu que el programari lliure és “free as a bird, not as free beer”, o sigui lliure (free) com un ocell, no com la cervesa gratis (també free).

Per ells, l’avantatge més important del programari lliure és el seu model de desenvolupament, el fet de que les millores i la direcció del programa no estigui lligat a la decisió d’una empresa basada en el rèdit comercial que en pot treure o en altres estratègies de negoci.

Altres avantatges que destaquen són:

  • La flexibilitat del programa amb actualitzacions freqüents.
  • El fet de que la biblioteca que l’usa n’és propietària de la còpia i hi té accés complet al codi.
  • La comunitat de programadors que comparteix idees i dubtes.
  • El programari és gratis.
  • Es pot modificar.
  • Es poden compartir les millores o modificacions amb altres usuaris.

També destaquen avantatges del programari propietari:

  • No cal tenir personal especialitzat a casa.
  • Tenir una relació comercial amb una empresa que proveeix serveis pot encaixar molt bé amb el model organitzatiu d’algunes biblioteques.

De l’estudi estadístic que han fet amb 295 respostes sobre l’ús d’aquest programari o la intenció d’usar-lo, en treuen algunes conclusions, com:

  • S’utilitza més en biblioteques públiques i acadèmiques i no tant en organismes més oficials, probablement per la “llibertat” que tenen les primeres de orientar les seves estratègies tecnològiques.
  • Els motius que pesen més a l’hora de considerar el programari lliure són (en aquest ordre): la possibilitat d’adaptar-lo, el cost i la frustració amb les empreses comercials.
  • Koha és el sistema escollit com a millor dins el programari lliure. Això cal entendre-ho en un sentit ampli, en el del promig de les respostes i d’organismes.

Els sistemes que apareixen a l’informe són:

  • Koha (el més usat al món en nombre d’instal·lacions).
  • Evergreen (sobretot per a consorcis de biblioteques).
  • OpenBiblio
  • VuFind (No és un sistema integrat pròpiament sinó una millora de l’OPAC).
  • Drupal (De cap manera és un sistema integrat, sinó un sistema sobre el que es poden construir sistemes d’informació, de biblioteques o no).
  • PMB

Finalment, fan unes recomanacions per als gestors que hagin de prendre una decisió sobre un sistema integrat:

  • Saber que volen els nostres usuaris.
  • No deixar-nos portar pel que fa un programa sinó pel que volem nosaltres. En funció d’això escollir.
  • Tenir en compte les necessitats de personal informàtic per cada opció.
  • Tenir en compte la comunitat d’usuaris de cada programa.
  • Investigar cada opció de compra i, en el cas del programari lliure, també les empreses que poden donar suport a aquesta solució.

En la meva opinió, l’article és molt descriptiu i no entra en gaires valoracions sobre una o altra opció, molt neutre, fa un sondeig d’opinió i l’expressa tal qual. Això està bé. És molt difícil en el debat programari lliure/propietari trobar gaires opinions que no es decantin efusivament cap a un costat o cap a l’altre. Una mica com a conclusió i també el que en penso jo: el programari lliure com a substitut del sistema integrat propietari està prenent força i ocupa ja un lloc important. Ara bé, a l’hora d’escollir cadascú ha de mirar bé quina opció lliga millor amb els seus objectius i amb l’estratègia de la seva organització.

Ramon Ros

diumenge, 25 de gener de 2009

El OA en 2008 según P. Suber

Peter Suber hasta 2003 fue profesor de filosofía pero ahora se declara “estratega político independiente a favor del open access a la literatura de investigación científica y académica. Es el director del proyecto de Open Access de Public Knowledge y autor del blog Open Access News: news from the open access movement y de la SPARC Open Access Newsletter.

El ultimo número (el 129 de 2 de enero del 2009) de la OA Newsletter de SPARC incluye un extenso y útil repaso a lo más importante en OA en 2008. P. Suber presenta las novedades del año en OA agrupadas en nueve categorías que intentaremos resumir a continuación.

Políticas OA de agencias financiadoras de la investigación:

  • Destaca el mandato OA de los US National Institutes of Health (NIH), un organismo que da ayudas a la investigación de las que se derivan unos 80.000 artículos científicos por año. NIH permite un embargo de 12 meses.
  • El mandato de enero del 2008 del European Research Council, que fue la primera agencia europea en adoptar un mandato.
  • Los mandatos de agencias como el instituto superior de sanidad italiano, el consejo irlandés de investigación, la Comunidad Autónoma de Madrid... y otras agencias en Ontario, Francia, Canadá, Noruega, Alemania y Austria.
  • Destaca también lo que llama mandatos débiles y pone como ejemplos el del CSIC y menciona que el en España el proyecto de nueva ley de la ciencia contempla incluir un mandato de este tipo.

Políticas de OA en universidades:

  • Destaca el mandato OA de la Harvard's Faculty of Arts and Sciences (FAS) porqué fue el primer mandato acordado a nivel de profesores y no por gestores universitarios.
  • El acuerdo de la FAS animó a otras facultades a seguir su camino como la Stanford School of Education o la Macquarie University.
  • Relaciona 13 mandatos OA a nivel de universidad en 2008.
  • Destaca finalmente el acuerdo de la European University Association de recomendar a sus miembros (¡791!) que acuerden mandatos a nivel de universidad y que den soporte a mandatos OA a nivel nacional.

Crecimiento en cifras:

  • El DOAJ incorporó 812 revistas peer-reviewed OA. Actualmente incluye 3.812 revistas OA revisadas por pares.
  • OAIster incluyó 129 nuevos repositorios en 2008 y ROAR 271.
  • El número de documentos de OAIster se acerca a los 5 millones.

Archivo de OA:

  • Algunos editores o algunas revistas (Genomic Medicine, por ejemplo) sin editar en OA depositan los artículos publicados en repositorios OA.
  • Destaca el crecimiento de repositorios institucionales (cita, entre otros, el del CSIC) y temáticos (Hprints, para documentos de humanidades en países nórdicos, por ejemplo).
  • Destaca del año algunos destacados pasos en la colaboración entre recusos centrales y repositorios distribuidos como INSPIRE (una plataforma común de búsqueda para investigación en física de alta energía), el portal europeo DRIVER y el harvesteador español Recolecta.
  • Los programas para repositorios han llegado a un grado notable de madurez y empiezan a tener instrumentos adicionales que aumentan sus capacidades.

Revistas OA:

  • Destaca (y es lógico que sea así) la compra por parte de Springer de BioMed Central. Ahora Springer, el segundo mayor editor comercial, es el mayor editor de revistas OA a nivel mundial. Lo más destacable quizá sea el hecho que la compra se hace por motivos comerciales y no ideológicos. BMC se había convertido en una empresa comercial rentable y Springer la compró porqué su negocio es hacer negocios editando revistas.
  • Algunas universidades pagan el coste de publicar en abierto, por ejemplo la University of California – Berkeley o la Delft University of Technology.

Humanidades. El OA siempre se ha movido más lentamente en humanidades que en ciencias pero en 2008 ha habido avances notables: en mandatos (por ejemplo la rama de humanidades y ciencias sociales de la agencia francesa de investigación) y en repositorios (como el Hprints, mencionado más arriba).

Datos.Destaca el mandato de depositar datos en abierto de: European Research Council, Ireland's Higher Education Authority, the Moore Foundation, and the MacArthur Foundation.

Libros:

  • Aunque iniciado antes, en 2008 el OA+PAD se ha desplazado de la periferia al centro. ¿Y qué es el OA+PAD? Pues libros consultables en abierto en la red e impresión (de pago) a demanda. Así lo hacen editoriales universitarias como la de la U de Ámsterdam, Caltech o Columbia.
  • Algunos editores habían observado que el acceso en línea de libros en la red de una universidad o consorcio aumentaba la venta de las correspondientes versiones impresas y HarperCollins está ofreciendo acceso gratuito a alguno de sus manuales para comprobar esta hipótesis.
  • La University of Delaware ha empezado a incluir libros de sus profesores en su repositorio institucional.

Licencias. El éxito del OA está en buena parte en la aceptación de licencias abiertas como las de Creative Commons en sus múltiples versiones.La licencias CC se usan ya no solo para revistas. El MIT las usa para sus Open Courseware, el gobierno de Queensland para cierto tipo de información del sector público y Bloomsbury Academic para libros.

P. Suber termina con una relación de lo mejor y lo peor del año sobre OA y con una observación que me parece interesante: en 2008 se ha mostrado con mucha más fuerza que antes la tendencia de mezclar el OA con los intereses comerciales.

¿Y la foto? Es de la compañía de danza Bill T. Jones/Arnie Zane Dance Company de quien pude ver el espectáculo "Chapel/Chapter". Me gustó. Y me gustó una frase del espectáculo que encontre aplicable al OA (y a otras cosas): "Es así como el mundo empieza; es así como el mundo vuelve a empezar".

dijous, 22 de gener de 2009

Els programaris de gestió de biblioteques vistos pels bibliotecaris

Fa quasi un any parlàvem dels informes de Marshall Breeding sobre automatització de biblioteques i concretament d’un de nou sobre les percepcions dels clients respecte les empreses de programari de gestió de biblioteques (ILS). Acaba de sortir una nova edició de l’informe: Perceptions 2008: An International Survey of Library Automation.

Es processen aquesta vegada unes 1.500 respostes procedents de 51 països però amb un predomini quasi absolut de països anglosaxons (EUA; UK, Canadà i Austràlia). El qüestionari tenia 5 preguntes:

  • Com de satisfeta està la biblioteca de l’ILS actual?
  • Com de satisfeta està la biblioteca de l’empresa a la que ha comprat l’ILS actual?
  • Com de satisfeta està la biblioteca amb els serves de suport al client d’aquesta empresa
  • Com és de probable que la biblioteca compri el seu proper ILS a la mateixa empresa?
  • Com és de probable que la biblioteca es plantegi implementar un ILS ‘open source’?

L’autor ens adverteix que no cal treure gaires conclusions de l’informe perquè és el resultat d’impressions subjectives. Malgrat tot, i sumant-me a la crida a la prudència de l’autor, passo a donar-ne algunes dades reelaborades des del meu punt de vista. Es dóna informació de 14 sistemes (l’informe del 2007 eren 10) que jo crec que cal dividir en dos grups: programes ILS per a biblioteques individuals i/o petites i programes per a xarxes o biblioteques grans. Aquests darrers jo els conec d’haver-ne sentit parlar i haver vist. És normal, són els que han assolit un nivell que els ha permès internacionalitzar-se. Els altres continuen essent programaris ‘locals’ de la mateixa manera que es poden trobar programes que difícilment traspassen les fronteres estatals a Espanya, França, Alemanya...

Els programaris petits reben només el 20 % de les respostes i els grans el 80%. Entre els programaris ‘petits’, tres reben sempre les millors puntuacions (Polaris, Agent VERSO i Library.Solution) i dos sempre les pitjors. I els ‘grans’? Hi ha el cas de Millennium que ocupa sempre la 4a posició (la 1a entre els grans). La resta (Aleph, Dynix, Horizon, Unicorn, Virtua, Voyager) ocupen posicions en general intermèdies en la taula i en molts casos baixes. Crec que d’això darrer es deriva de la insatisfacció de les biblioteques de la gran concentració del mercat (només set sistemes i en mans de 4 companyies) i sobretot de les operacions de fusió que han fet que moltes vegades productes comprats a alt preu hagin quedat en carrerons sense sortida i sense futur.

Destaca la posició que assoleix el programari ‘open source’ Koha usat a través els serveis comercials de l’empresa LibLime que ocupa moltes vegades posicions en el primer terç de les taules.

Pels molt interessats en el sector, es recomana la lectura dels perfils de les empreses productores dels programaris.

p.d. Dedicat a la Marta que veu l'original de la foto quasi cada dia.

diumenge, 18 de gener de 2009

23 anys de CiU a universitats i recerca

Estem tan dominats pel ritme marcat pel mitjans de comunicació que només ens mirem l’actualitat quan pensem en la realitat. Però, ben mirat, el present no existeix. És un punt inexistent entre el passat acumulat i el futur per venir. Per això és bo que s’escrigui i reflexioni sobre el passat i ho és més quan aquest passat han estat els 23 anys de governs de CIU presidits per Jordi Pujol, decisius per la configuració del nostre present actual.

Ho fa (obligació en té!) el Centre d’Estudis Jordi Pujol. El Centre “té per finalitat elaborar un pensament amb criteri renovador que pugui contribuir a reforçar els valors bàsics de Catalunya i d'Europa i a donar un impuls d'exigència, d'ambició, de qualitat i densitat humanes a la nostra societat”. Entre les seves publicació n’hi ha 3 on es repassa l”obra de govern” dels governs Pujol. Podeu trobar les que es corresponen a Benestar social, Política industrial i de competitivitat i Universitats i Recerca.

El volum Universitats i Recerca: obra de govern, Generalitat de Catalunya 1980-2003 el signa Joan Albaigés, que va ser comissionat d’universitats, el qual agraeix la revisió dels textos a alts càrrecs d’algun d’aquests governs com, per exemple, Josep Grifoll, Joan Bravo, o el que va ser conseller d’universitats, Andreu Mas-Colell.

La substància de l’obra ex pot trobar en el pròleg de J. Pujol on aquest:

  • Explica les tres grans limitacions inicials de la seva obra de govern i que van ser: les poques competències, els recursos econòmics escassos i les prioritats del govern que “en un temps de molt greu crisi econòmica ... no podia ser la recerca”.
  • Ressalta que en el període (i sobretot a partir dels primers anys 90) s’ha fet un important salt quantitatiu i qualitatiu.
  • Destaca com a característiques de la universitat que fan difícil que aquesta canviï la legislació universitària que és rígida i reglamentista i la tendència de la universitat cap al burocratisme i l’escalofó.
  • Dibuixa 3 fases en aquests 23 anys, dues d’inicials de posar les bases del desplegament universitari (del 1986 al 1992) i d’haver creat instruments per la recerca (del 1993 al 1998), protagonitzades respectivament pels comissionats Laporte i Albaigés, i el tram final (del 1999 al 2003) en el que es fa el salt esmentat anteriorment sota el conseller Mas-Colell.

El llibre, una obra més narrativa i descriptiva que valorativa, es parteix en dues parts, la dedicada a universitats i la dedicada a recerca.

Les universitats

  • Es donen dades sobre el sistema universitari que entre 1986 i 2003 ha passat d’impartir 35 títols a 146 i multiplicat el nombre de professors per 3 i el d’estudiants per 1,5.
  • Es fixen com instruments d’ordenació del sistema el sistema d’informació UNEIX posat en funcionament el 2001, la Programació Universitària de Catalunya feta en base quadriennal i iniciada el 1992), els contractes programa entre universitats i el govern començats el 1996 i els 3 plans d’inversions el 1r dels quals va ser el 1998.
  • Es parla de la creació de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (1996), del Consell Interuniversitari de Catalunya i dels consells socials de les universitats.
  • Es relacionen algunes actuacions com el fet per millorar l’accés a la universitat i la normalització del català, del sistema de beques i la iniciativa Universitat Digital (que va arrancar amb força i es va esbravar ben aviat).
  • Acaba amb un apartat (que podria ser més sucós) dedicat al desplegament normatiu i a la conflictivitat competencial

La recerca

  • S’inicia amb l’exposició del marc de la política científica a Catalunya i el marc competencial.
  • Es parla dels dos grans instruments de la política de recerca: la CIRIT, creada el 1980, i els 3 Pla de Recerca (1993-1996, 1997-2000 i 2001-2004). Relaciona les accions de desplegament del Pla de Recerca i els seus instruments.
  • Les accions de desplegament del Pla inclouen, per exemple, mesures de formació del personal investigador, la creació de centres de referència de R+D, els parcs tecnològics i la creació de grans infrastructures.
  • Els instruments d’assessorament, gestió , coordinació i reconeixement inclouen l’Agència de Biotecnologia de Catalunya (1986), l’Associació de Centres de Recerca (2003), l’ICREA (2000), l’Agència de gestió d’ajuts AGAUR (2001) i la Fundació Catalana per a la Recerca (1986).
  • Acaba amb unes breus dades que mostren l’evolució d’alguns indicadors de la R+D de Catalunya.

Interpretant el sentir de la comunitat universitària, hi ha un consens generalitzat en que el darrer govern Pujol, el que va tenir en Mas-Colell de conseller, va suposar grans avenços en recerca. Els indicadors de recerca de Catalunya ho confirmarien i això té un especial mèrit en un àmbit en el que les infrastructures (moltes vegades estatals i situades a la Madrid) hi tenen un pes fonamental.

Respecte la ensenyaments universitaris no hi una opinió que jo gosi donar com a dominant. Crec però que si hom afirma que no hem aconseguit tenir un sistema universitari de qualitat ningú no em contradiria. El debat sol situar-se en el grau en el que se situa ‘la culpa’ en l’àmbit de la Generalitat o el de l’administració central. El desgavell en l’aplicació de l’EEES o els desencerts de les dues darreres lleis d’universitats (la del PP i la del PSOE) farien inclinar-nos cap a responsabilitzar a l’estat; la inexistència de res que es pugui anomenar realment un mapa de titulacions o la poca incidència dels mecanismes de millora de la qualitat de les titulacions i el funcionament de les universitats inclinaria la balança cap al cantó català.

El llibre que comentem, crec jo, sintetitza el que ha estat la defensa de l’acció dels governs de CiU, defensa basada en el pragmatisme, el victimisme i el liberalisme.

  • Pragmatisme perquè es posa l’accent en les coses que s’han fet (faltaria! Hi ha hagut 23 anys per fer-ne)
  • Victimisme perquè la falta de recursos és una excusa recorrent que val per sempre i per qualsevol moment
  • Liberalisme perquè sota tota explicació de l’acció de govern hi plana la idea que el govern ha d’actuar poc.

Per acabar (i canviant de tema), ara just fa un any vaig fer la 1a entrada a BDig, i ara que faig aquesta, resulta que és l’entrada núm. 100. Si hagués de fer un pastís amb espelmes, com que sóc estalviador de mena, n’hi posaria però només una.

dijous, 15 de gener de 2009

L'escriptura, la lectura i els llibres

Elogi de la literatura i de la lectura

Entre reunió i reunió, xerrades sobre llibres amb en Bulent gràcies a les quals em va enviar fa uns dies el text que el nou Nobel de literatura, J.M.G. Le Clézio, va llegir el 7 de desembre passat a l'acte de lliurament del premi. Duu per títol Dans la fôret des paradoxes i el podeu sentir i veure també en un video de 40 minuts.

Un text intel·ligent, poètic i subversiu que recomano llegir alhora que em manifesto incapaç de resumir. Seré capaç almenys de suggerir prou coses com per animar a fer-ne lectura? Ho provo:

  • descriu l'escriptura com un bosc de paradoxes en el que ell s'ha descobert com a somniador i (alhora) fascinat per la realitat,
  • amb l'escriptor que, confrontat amb la realitat com observador, n'és actor,
  • que volent ser la veu dels sense paraula només pot ser sentit pels que saben llegir,
  • que volent fer, no acaba sinó essent un testimoni en el millor dels casos i un voyeur en els més.
  • Parla de la necessitat de la literatura i ho justifica perquè la literatura alimenta la llengua, 'la invenció més extraordinària de la humanitat', i perquè la literatura és un mitjà per expressar la nostra identitat alhora que la manera que tenim els humans de ser compresos en la nostra diversitat i de descobrir l'altre.
  • Ens repta a erradicar la fam i l'analfabetisme, dues malures interdependents.

No n'he llegit res d'en Clézio, però intentaré fer-ho aviat (alguna recomanació?). Amb la Maryvonne, entre reunió i reunió i xerrant sobre llibres, li atribuíem l'atractiu de ser potser el menys francès dels escriptors francesos.

Foment de la lectura

“Les biblioteques universitàries sovint intimiden els nous usuaris”, escriuen Renée Bosman, John Glover i Monique Prince a l’article “Growing adult readers: promoting leisure reading in academic libraries” que es publica a la revista: Urban Library Journal (15.1 Spring 2008). I per a que les biblioteques deixin d’intimidar o no ho facin tant, els autors esmentats consideren que la promoció de la lectura recreacional és una bona mesura.

L’article se suma al moviment prou viu als EUA de fer que les biblioteques esdevinguin un tercer espai, un lloc que no és ni casa ni la feina per trobar-se amb gent i relaxar-se. Les mesures que els autors examinen són:

  • Fer grups de llibres que es mostren a part de la resta de la col·lecció
  • Els blogs
  • L’intercanvi de llibres
  • Els exhibidors
  • Programes de foment de la lectura

Comentari. Potser no massa original, però sistematitzat i que pot servir d’exemple per que les universitats endeguin programes de foment de la lectura recreacional. Jo conec els de la Biblioteca Rector G. Ferraté, de la UPC, que té llibres de poesia i de ciència ficció i discs de jazz.

El llibre com a nova tecnologia

Ho va ser. Tant nou (respecte els rotlles de papir) que la gent no el savia fer servir. Ho podeu veure en un vídeo curtet que m'envia en Manel, que espero que us robi un somriure i que, lamentablement, no sé incrustar a aquesta entrada de blog però que podeu veure clicant aquí.

Llegir J. Rubió

El BDig de fi d'any en el que desitjava ambició i escrit a propòsit de Jordi Rubió i Balaguer ha rebut comentaris d'en Josep Vives, de JTP i d'Assumpció Estivill que em sabria greu que quedessin perduts per inadvertència. Qui se'ls vulgui llegir, que cliqui aquí.

diumenge, 11 de gener de 2009

Instruments digitals per a la comunicació científica

Abans els dèiem savis, ara científics, però ara i abans, les persones que es dediquen a generar nous coneixements necessiten instruments per estar al dia del que altres fan i per intercanviar-se opinions i descobriments. Les revistes i en menor grau les monografies han estat els grans instruments de la comunicació científica en el paradigma del imprès. Les facilitats i capacitats de la xarxa digital per editar i accedir a informació farien esperable que sorgissin nous instruments de comunicació per als que dediquen a l’estudi i a la recerca.

Per descobrir si això era així i en quin grau, l’Association of Research Libraries (ARL) va encarregar a Ithaka l’estudi Current Models of Digital Scholarly Communication . Aquest, signat per Nancy L. Maron i K. Kirby Smith, és el resultat d’una petita investigació destinada a detectar recursos en línia nascuts digitals que fossin de valor pels recercaires i que poguessin considerar-se innovadors. L’estudi ha estat fet en base el treball voluntari d’uns 300 bibliotecaris temàtics de 46 institucions acadèmiques dels EUA i Canada.

Els recursos que els editors van considerar que reunien totes aquestes característiques estan recollits en una base de dades i donen una idea general de quin és l’estat de l’art de les eines digitals de la comunicació científica. Els editors els agrupen en categories i de cada una n’expliquen: com els científics usen els recursos del grup, quins criteris s’usen per seleccionar continguts, les innovacions més destacades, alguns exemples i les estratègies de sostenibilitat financera que usen.

Les categories sota les quals s’agrupen els recursos són les següents:

  • Revistes e-, algunes de les quals permeten fer comentaris als articles que publiquen mentre que altres publiquen els articles així que els reben. Algunes revistes (com ara Journal of Visualized Experiments) inclouen material multimèdia i vídeo articles. En el nostre àmbit s’hi inclouria D-Lib Magazine.

  • Ressenyes d’obres acadèmiques que analitzen i sumaritzen els arguments i troballes de monografies i estudis erudits. L’estudi cita com exemple Bryn Mawr Classical Reviewi en el nostre camp suposo que podria incloure-s’hi Current cites.

  • Dipòsits de preprints i ‘working papers’ com el Social Scence Research Network amb quasi 200.000 working papers, o ArXiv, amb 490.000, o, en el nostre camp E-LIS.

  • Enciclopedies, diccionaris i contingut anotat, un àmbit especialment apte pels instruments nous fets amb cooperació i entre els quals destaca la Stanford Encyclopedia of Philosophy.

  • Arxius de dades, potser una de les categories més prometedores, on hi podem trobar arxius fets de forma cooperativa com eBird, un projecte comunitari en el que els observadors d’ocells dipositen les seves dades per a que puguin ser compartides pels demés.

  • Blogs, que en el camp científic serien com una forma nova de les ja tradicionals llistes de discussions i fòrums de debat, que potser van ser el més nou dels instruments nascuts d’Internet. L’informe posa com exemple PEA Soup un blog col·lectiu per a debatre temes de filosofia i ètica.

  • Portals d’associacions professionals o científiques, com a darrer grup de recursos, que serien llocs en els que s’acumulen recursos de múltiples tipus sobre una mateixa temàtica. Com a exemple l’informe destaca el Alzheimer Research Forum que inclou tant un instrument de cerca a PubMed Central, com papers originals, novetats, revisions de congressos, anuncis de beques i de llocs de treball... Aquest portal té un fòrum anomenat ‘factoria d’hipòtesis’ on es poden dipositar idees i fer comentaris a les d’altra gent.

Les conclusions o troballes de l’estudi són:

  • Mentre que algunes formes de recursos digitals semblen ser més propis d’unes disciplines científiques que d’altres, la innovació digital té lloc arreu.
  • Malgrat la innovació en la forma, els instruments de comunicació científica digitals continuen usant els vells instruments de qualitat (revisió per parells).
  • Els recursos amb més impacte són també els que fa més temps que existeixen.
  • Mentre que alguns recursos són per a audiències molt amples, els recursos digitals, degut a que poden ser fets amb costos baixos, moltes vegades s’adrecen a grups petits o a nínxols.
  • La incorporació de multimèdia i d’innovacions que en podríem dir web són les que estant fent aparèixer instruments realment nous, que no tenen correlat en el domini de l’imprès.
  • La darrera (i potser la més important): per a tots els tipus de nous instruments, sigui quin sigui la seva mida, el gran repte és la seva sostenibilitat financera

Dos comentaris personals:

  1. La xarxa i la informació digital han obert camins nous per la comunicació científica, però no ha resolt encara dos problemes que es presenten de forma persistent amb cada innovació: la preservació i la sostenibilitat econòmica. Aquesta darrera és poc important en empreses ‘petites’ (a fi de comptes, moltes revistes impreses han estat possibles pels esforços voluntaris i no remunerats dels seus creadors), però comença a pesar quan el projecte es fa gran (el directori DOAJ està recollint contribucions per poder sostenir-se i la revista Dlib ha fet una enquesta entre els seus lector per temptejar formes de finançament).
  2. Les categories de l’estudi mostren les múltiples possibilitats que la xarxa presenta al bibliotecari en el seu rol d’editor o de soci en el procés de comunicació científica. Moltes experiències editorials en el món paper nascudes a les universitats, van acabar anant a parar en mans d’editorials privades justament perquè el paper dels professors i dels científics no és el de fer d’editors. Els bibliotecaris podem fer-ne, tenim les característiques i les aptituds que es requereixen i estem en el lloc i en el moment oportuns. Cal veure si sabrem aprofitar aquest a oportunitat.
I la foto? Res a veure amb el que comento, però és de My blueberry nights, la darrera pel·lícula de Wong Kar Wai (el de In the mood for love i de 2046) de la que en Ferran agudament en comenta que és molt oriental en el fons essent molt nordamericana en la forma. La protagonista tanca la pel·li observant que algunes distàncies curtes són, malgrat tot, molt difícils de creuar i que algunes decisions necessiten el seu temps. Com la transició del imprès al digital, no?

dimecres, 7 de gener de 2009

Imatges, imatges i més imatges

Avui s’acaba l’exposició del MACBA “Arxiu universal. La condició del document i la utopia fotogràfica moderna”, una exposició que no m’ha agradat (encara que m’hagi agradat molt anar a veure). Del programa m’anoto la citació de August Sander del 1931 que diu: “Atès que pot ser entesa universalment, la fotografia ja és el primer entre els llenguatges visuals per a les masses d’arreu del món”.

Cal remarcar que l’extensió de la xarxa no s’entendria sense la incorporació de la imatge (fixa i en moviment)? Com que no he estat mai capaç de preveure exactament per on acabarà desenvolupant-se Internet i la tecnologia, confesso aquí que em va sorprendre la incorporació de les màquines de fotos al mòbils i que em sorprèn l’ús de la fotografia digital a mans de la meva fila de 10 anys i de les seves amigues.

I les biblioteques? Hem sabut treure partit de l’atractiu de les imatges per a la gent?

Podíem i podem. Les biblioteques nord-americanes ho van començar a fer ja fa anys senzillament posant en accés lliure versions electròniques. Vegeu per exemple les 12.000 fotografies que la Allen County Public Library ensenya sota el nom del Allen County Community Album.

Vegeu també la més ambiciosa Alaska's Virtual Library and Digital Archives que “presenta la riquesa en fotografies històriques, albums, histories orals, pel·lícules, mapes, documents, objecte, i altres materials de les biblioteques, museus i arxius de tot l’estat”.

I a Catalunya? Tampoc és despreciable del tot la MDC (Memòria Digital de Catalunya), “un repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, col·leccions digitalitzades de revistes catalanes antigues, fotografies, mapes, cartells, ex-libris, etc. relacionats amb Catalunya”. Molt bona iniciativa a la que hi ha però massa text i poca imatge.

Hem (les biblioteques) d’espavilar, que el món no s’atura. N’és mostra el que em fa arribar en Ramon, els Wikimedia Commons, “una mediateca de 3,761,731 arxius reutilitzables lliurament, on tothom hi pot contribuir” on hi trobo una imatge de l’edifici del Museu del Joguet que ha introduit Adonis Chen des de Taiwan.

Encert d’Europeana que (quan es pot consultar) mostra que, finalment, no han reproduït Google books a la europea, i que, en canvi hi ha introduït importants col·leccions d’imatges.

I per acabar, el que m’envia la Núria. Imatges (bibliotecàries) en moviment.

La Biblioteca de Catalunya havia amenitzat algun acte social amb una actuació de la seva coral, però la biblioteca nacional australiana l’ha deixat enrera amb el seu “Thriller, with book carts” que sembla ser un reportatge videogràfic de la festa de Nadal. En podeu veure una versió menys espectacular sota el títiol “Bibliotecaris a la feina”.

A veure si tot això anima a que les biblioteques de Catalunya aboquin les imatges que guarden en les seves empolsinades col·leccions especials a la xarxa.

p.d. Bufalis! Ha estat dur fer aquest primer BDig de l'any, tant com tornar-s'hi a posar, suposo. Sort que demà podrem dur el que ens han portat els reis a la feina per fer dentetes als que només els han passat carbó!