dilluns, 9 de març del 2009

Normes de catalogació, nacionals o internacionals

Dimarts passat vaig haver de personar-me davant d’un jutjat, cosa que no es pot fer directament sinó que cal fer a través d’un procurador. Al meu li vaig preguntar que perquè. La resposta em va impressionar. Hi ha dos motius, va dir-me, i el primer és que és obligatori per llei. Ja no li vaig demanar pel segon.

Als catalogadors els passa una cosa semblant. Si preguntes perquè una cosa és així et diuen que perquè així ho determinen les normes. Però les normes i les lleis han tingut motius que les han fet raonables. Les normes de catalogació han tingut també objectius abans que aquests quedessin amagats sota les obligacions dels codis. Els va establir Cutter fa quasi 150 anys.

Els catàlegs servirien bàsicament per dues coses: per trobar documents a partir d’algun element conegut (l’autor, el títol o la matèria) i per agrupar allò que la biblioteca té d’un autor o d’una matèria. La praxi catalogràfica ha anat fixant en normes i pautes les formes concretes d’assolir aquests objectius, però, usant catàlegs hom pot veure també quantes vegades ens n’hem allunyat.

La catalogació a més ha estat una de les activitats a la que les biblioteques han dedicat més recursos. Per estalviar-ne, el gran instrument ha estat sempre l’aprofitament de la catalogació feta per altri. Les biblioteques nord-americanes van començar a aprofitar les catalogacions de la LC el 1901 i el format MARC no va ser concebut com eina per permetre als usuaris accedir als catàlegs a través d’un ordinadors sinó com instrument d’intercanvi d’informació i aprofitament de catalogacions fetes. L’aprofitament de la catalogació es basa, és clar, de que els principis de redacció de registres bibliogràfics siguin compartits entre qui els fa i qui els usa.

Compartir, ai las, tan fàcil de dir com difícil de fer. Els principis internacionals de catalogació, coneguts també com a principis de París, són del 1961 (n’hi ha versió actualitzada del 2009). Les primeres AACR (1967) van semblar que serien un pas, però la comunitat anglesa i americana no van posar-se d’acord i van caldre las AACR2 (1978) per tenir un codi assumit com a propi no pas per tot el món però sí per una bona part.

Mentrestant la IFLA havia endegat el seu programa pel control bibliogràfic universal i, a partir d’un congrés d’experts de catalogació el 1969, el 1971 va editar unes normes de internacionals de descripció de llibres, les ISBD(M), i una mica més tard (el 1977) un esquema general per a la descripció de tot tipus de documents, les ISBD(G).

La reorganització dels servis bibliotecaris de Catalunya va fer-se en el tombant dels anys 70 amb els 80. En normativa de catalogació l’organisme que ho va fer va ser l’Institut Català de Bibliografia (ICB). Aquest va tenir llavors la valentia de prendre de base les normes internacionals a l’ús: les ISBD, les AACR2, la CDU i els encapçalaments de matèries de la LC.

Era el pas obvi? Ara diríem que sí, però no va pas ser el que va fer tothom. Les biblioteques nacionals francesa i espanyola, per exemple, van triar encara fer normatives ‘nacionals’

Ha plogut molt des de llavors. El nou entorn tecnològic ja no ens constrenyeix com ho havien fet les fitxes de cartolina i els usuaris estan acostumats a uns entorns de cerca menys normativitzats que els bibliotecaris. Dels objectius de Cutter, un s’ha vist enormement facilitat: trobar. Si tenim un element conegut, les possibilitats de cerca dels OPACs normalment permeten localitzar el document amb facilitat. I agrupar? Això ho fan poc els nostres catàlegs. Les normes (o més aviat les seves interpretacions) desagrupen més que no pas agrupen. Plató té 974 entrades al CCUC però no van pas ser tants els diàlegs que va escriure aquest filòsof!

La comunitat bibliotecària internacional el 2003 va emprendre el que sembla que ha de ser el moviment definitiu cap a la confecció i adopció d’unes normes de catalogació internacionals, per una banda, i adaptades a les possibilitats tecnològiques actuals, per una altra. De fa temps que parlem (o sentim a parlar) de les FRBR, de les ISBDs consolidades, de les FRAD... i de les RDA. Aquestes darreres com a normes sintètiques de totes les altres.

Bé, i què fer? Jo em pensava que les idees al respecte estaven ben clares i que teníem per davant un camí ben traçat. No ho vaig veure però tan clar a la taula rodona “Què hem de fer davant els canvis en normativa de catalogació?” del seminari Aula J. Rubió del passat dia 5. Coincidència entre els que van parlar: cal esperar.

p.s. Avui és el dia de la dona treballadora (i l’aniversari de la Cristina) i un bon motiu per anar a veure el vídeo "Women in Art", fet per Philip Scott Johnson que mostra la imatge canviant de dona a la història de l’art. Veient-lo (el vídeo) podreu escoltar a més a Yo-Yo Ma tocant la Sarabande de la Suite per Violoncel n° 1 de Bach. Per qui vulgui resseguir les obres usades, l’autor n’ha fet una relació.